Dia 04/09/2019
Aquest és considerada per molts l'etapa reina del GR-11. Transita per terreny d'alta muntanya i cal travessar el Coll de Tebarray, cobert per la neu la major part de l'any i amb una inclinació de 40 graus en els darrers cinquanta metres.
Sortim del refugi després d'haver fet un bon esmorzar i recollit el picnic per al migdia. Ens acompanya un grup nombrós de bascos que van a tota marxa i ràpidament els perdem de vista. També la parella de francesos van com cohets. Nosaltres, al nostre ritme.
Comencem la ruta amb una petita ascensió per tal de superar l'embassament de Respomuso i després el camí fa una llarga baixada per travessar el riu que el nodreix. A partir d'aquí, el camí s'enfila ràpidament cap a l'Ibon de Llena Central. Tot és pujada contínua, dura, per anar fent l'aproximació a la carena de muntanyes, les més importants el Tebarray i el Piedraficha. El camí es dibuixa tot cercant un pas entre aquest dos cims.
D'inici, mentre vas pujant, no veus per on podràs passar a l'altre costat d'aquests gegants, però poc a poc, el camí s'enfila per una zona plena de roques i petites pedres i va girant per posicionar-se cap al coll. És un camí molt pedregós i cal anar amb compte no relliscar i caure barranc avall. A més, la inclinació cada cop és més forta.
Finalment, cal deixar de banda bastons i utilitzar les mans i peus per grimpar cap al coll. En el tram final han posat una sirga d'acer que ajuda a sentir-te més segur en aquest darrer tram. En el refugi ens han dit que l'havien posat perquè fa poc va haver una ultra runner d'aquestes que darrerament es fan per tot el Pirineu i així els corredors podien mantenir millor el ritme.
Quan, per fi, arribem a dalt del coll, entre esbufecs (el pes de la motxilla fa difícils les grimpades), tenim una sorpresa molt agradable. Per una banda, a la dreta el Tebarray i a l'esquerra el Piedraficha. Per l'altra, tota la vall que hem hagut de deixar enrere, amb el refugi de Respomuso perdut en l'infinit. Al davant, un preciós llac de color blau elèctric, l'Ibon de Tebarray.
Cal anar abixant del coll amb precaució, tot mantenint el llac al fons del barranc i mirant de no relliscar i anar-hi a parar. La inclinació encara és prou forta.
Durant la pujada ens hem enganxat a una parella de la nostra edat, madrilenys, que van al mateix ritme que nosaltres. Ens fem companyia i ens donem ànims mútuament.
En arribar al final del llac (el tenim avall, nosaltres hem perdut encara poca alçada)decidim aturar-nos en una mena de coll per esmorzar. A la llunyania es divisa el Vignemale, un dels altres grans pics del Pirineu.
El camí comença a baixar, ara cap a la zona dels ibones azules, llacs d'un color blau turquesa preciós. Per acabar-ho de fer més espectacular, davant aquests llacs hi ha unes parets enormes de marbre, anomenades las marmoleras, que formen part dels Pics de l'Infern.
Continuem la baixada, entre ibones, per un camí molt pedregós, emprenyador perquè les cames no tenen descans, fins que arribem a l'embassament de Bachimaña, on també hi ha un refugi nou, prou gran. Ens aturem per dinar i refrescar els peus dintre el llac.
Durant aquest darrer tram he començat a sentir que l'articulació del genoll dret ha patit algun problema i no funciona bé. Ara, treballa com si les peces no encaixéssin, sento tota l'estona com si les diferents parts haguéssin perdut el lligam i treballessin per separat.
A partir de Bachimaña tot és baixada, prou vertical, dura i pedregosa. Si bé el paissatge és increïble (val molt la pena fer aquest tram per l'espectacular bellesa de les cascades i gorgs) a nivell físic és una zona prou exigent. El camí és estret i sovint camines per zones amb el marge esquerre convertit en un penyasegat. Hi ha diferents trams amb sirgues d'acer, moltes simplement per donar seguretat (quitamiedos).
Aquest darrer tram s'està convertint en etern, imagino perquè cada cop el genoll el noto més dislocat i em comença a fer mal.
Finalment, divisem el balneari però encara queda un bon tram prou estret i de forta baixada. El camí no para de fer giravolts, en plena pendent i amb el terra cobert de pedres.
Arribem al balneari, cansats, i anem a l'habitació a dutxar-nos i, després, a fer una cervesa.
Aquest complex és enorme, una gernació, nombrosos grups de l'Inserso i altres. Els senderistes ens trobem com marcians emmig d'aquest ambient.
Ens trobem a la parella de francesos que ja vàrem trobar a Lizara, Candanchú i Respomuso. Ens diuen que s'han fabricat una bombolla per aïllar-se de l'ambient del mega-balneari. Demà continuaran cap a Bujaruelo. Nosaltres descansarem, ja ho teniem planejat perquè vindran uns amics a fer amb nosaltres el següent tram.
En resum, una etapa dura, meravellosa en quant a paisatges i que tindrà conseqüències físiques. Durant aquestes darreres hores el genoll se m'ha inflat moltíssim, està totalment rígid i em fa prou mal. A la recepció de l'hotel m'han aconseguit, del bar, una bossa amb gel que m'aplico al genoll en tandes de quinze minuts. També començo a prendre anti-inflamatoris i analgèsics.
Dades tècniques:
Distància/desnivell: 13,9 km / (+745),(-1260)
Temps: 8 hores amb aturades
Dificultat: Etapa per terreny d'alta muntanya, neu, pedreres inestables. Punt crític el Coll de Tebarray amb una inclinació de 40º els darrers cinquanta metres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada