GR-11. De Hiriberri-Villanueva de Aezcoa a Otxagabia

 Dia 11 (14/06/2018) Setena etapa del GR-11.

21 Kms.

Descripció de l’etapa.

Ens despertem i comencem a preparar les coses, però mirem per la finestra i veiem que està plovent, que tot és emboirat i no es veu res a deu metres. Això al poble, a dalt deu ser encara pitjor. De fet, no podem veure la muntanya on hem de pujar.

Sortim de l’habitació i anem a esmorzar a la cuina. Hi ha la noia que ens vàrem trobar a la carretera i que va preguntar a la Rosa si era ella. Ens prepara torrades, cafè, iogurts i, mentre mengem comentem com està el temps. Ens diu que no pugem perquè està molt emboirat, no veurem res i ens mullarem. S’ofereix a portar-nos en cotxe a Otxagabia. Ens ho rumiem i decidim que és millor suspendre l’etapa d’avui perquè és molt llarga i va per llocs on farà fred (anem carenant) i no veurem absolutament res, i aquesta és la gràcia principal de l’etapa, doncs permet albirar la vall d’Irati i la D’Aezcoa simultàniament.

Ens estem dues o tres hores parlant amb l’Anabel, es diu Anabel, ens explica com va començar a organitzar la casa rural, com va vendre els animals que tenia i els drets de pastura. Ens explica també com ha d’ajudar a la gent que arriba al poble, tot fent el GR-11, i no té lloc on dormir. Ha intentat muntar un alberg perquè hi va tanta gent que a casa seva no hi caben, però el Gobierno de Navarra no li dona cap ajuda econòmica per fer-ho.

Ens baixa amb cotxe fins a Otxagabia i ens acomiadem. Entrem a l’Hostal i ens donen una habitació just al costat del fronton i la plaça, on es reuneix tota la canalla que no paren de cridar. Em temo que potser tindrem una repetició de Elizondo, nit en blanc. A més, hem coincidit que al poble s’organitza la “Irati Xtrem” i no para d’arribar gent.

Dinem a un restaurant el menú diari, 14 euros, semblant al de qualsevol menú de qualsevol restaurant de baratillo de Barcelona, una mica car.

Mentre passegem pel poble fem una excursió a una ermita que hi ha a 1,5 kilòmetres, amb un desnivell de 350 metres d’alçada. De fet, l’etapa del GR-11 hi passa en el seu tram final, abans d’arribar al poble. Es diu Muskilda, i cada vuit de setembre fan la romeria i una mena d’espectacle de danses de les valls, molt antigues. És un edifici de tres espais amb un campanar típic de la zona, cònic, negre, semblant al d’algunes zones de França. Es respira un ambient molt tranquil, tant dintre el temple com en l’entorn. Realment, l’interior és molt bell, amb un retaule del segle XVI i pintures murals.

Sortim fora de l’església i ens trobem a un ciclista que ha vingut en tant sols tres dies des d’Elx, fent parades al Rincon de Ademuz i a Egea de los Caballeros. Al·lucino. Ens diu que ve a particupar a la prova de l’Irati Xtrem que comença l’endemà .

Baixem al poble, comprem pa i iogurts i anem a l’habitació a veure si demà fa millor temps i podem fer l’excursió fins a Isaba.

Hem renunciat a fer l’etapa malgrat ens sabia molt greu però a la muntanya és important tenir cap i no solament múscul. Cal saber ser prudent i no passa res si perdem una ocasió. En tindrem d’altres, si teniem ganes, si ens hi comprometem. I així va ser, així ho vàrem prometre. Vàrem dir que hi tornaríem i vàrem tornar.

15/09/2018. El retorn.

Com que no havíem pogut fer l’etapa el juny, hem decidit d’intentar-ho novament al setembre, que sembla que el temps és millor.

Arribem des de Barcelona en cotxe, hem contractat habitació per dos dies al poble d’Aribe. Se’ns han afegit dos amics, en Quim i en Joan Jordi, un que farà l’etapa amb nosaltres i l’altra que ens farà de conductor. Ens recollirà a Otxagabia, al final de l’etapa, per poder tornar a Barcelona.

L’hostal es diu Aribe i tenim tot el pis de dalt, dues habitacions, per nosaltres, amb una cuina menjador i una sala d’estar.

Anem a donar una volta pel poble, però és molt petit i, un cop has vist els ponts i els anuncis del “Heming-Way” ja està acabat, no queda res més, del poble vull dir, perquè l’entorn és preciós. Sopem a la cuina menjador perquè hem dut entrepans i fruita de Barcelona.

L’endemà ens llevem i, malgrat hi ha alguns núvols, la cosa pinta bé. Esmorzem a l’Hostal i en Joan Jordi ens puja fins a Hiriberri. Mentre anem pujant amb el cotxer recordem com vàrem fer aquell tram fa tres mesos, amarats de pluja i cansats.

En el centre del poble trobem el punt de partida de l’etapa Hiriberri-Otxagabia i comencem l’ascens. D’inici som quatre, doncs en Joan Jordi, el conductor, diu que farà una part amb nosaltres. És tot pujada però no és gaire dur perquè es va fent poc a poc. No se’ns fa pesada, potser és que ara estem més forts que al mes de juny i potser també perquè fer camí amb sol i sense pluja i fang ajuda. El fang de la primavera gairebé s’ha assecat arreu. Solment hi ha petits testimonis.

La pujada va fent ziga-zagues fins arribar al coll. Abans d’arribar-hi en Joan Jordi diu que ja en té prou i torna cap al poble. Quedem tres, la Rosa, en Quim i jo, en Francesc. Continuem i anem pujant, ara entre boscos, fagedes i pinedes. El camí arriba just fins la cresta de la carena. A un costat tenim el penyasegat i la vista increïble de tota la vall d’Aezcoa. Per l’altra banda, la nord, encara no veiem Irati perquè estem sota bosc.

El camí continúa pujant, trobem algunes vaques despistades pasturant entre els arbres. Finalment arribem a la part més alta, és la serralada d’Abodi i ara tot són prats. Trobem ramats enormes de vaques i cavalls en moviment. Mentre anem caminant cap a l’est ells es desplacen cap a l’oest, tot cercant baixar cap a la vall d’on venim. Trobem pastors que estan reunint i conduint els ramats. Ens diuen que ja és moment de començar-los a baixar perquè a partir del dia quinze pot començar a nevar en qualsevol moment.

Trobem la marca geodèsica del punt més alt, el cim de l’Abodi. Tota la zona és impressionant, amb pastures, animals. A una banda la vall d’Irati (nord) i a l’altra la vall d’Aezcoa.

El camí comença a baixar cap al collado de las Alforjas. Allà ens trobem a dues parelles d’uns setanta anys. Un dels homes em parla en euskera i jo li contesto en castellà però ell em torna a parlar en euskera. Li dic que soc de Barcelona però ell segueix parlant en euskera. És una situació extranya i confusa. Per sort ve el seu amic i em comença a parlar en castellà. Em diu que l’altre és d’Iparralde (la Navarra francesa) i que no parla més que en euskera perquè no vol parlar altra cosa, és una mena de promesa i ha decidit prescindir absolutament del francès i el castellà. Ens explica els problemes que tenen a les escoles de Navarra per poder fer les classes en euskera i reivindica la seva cultura i la seva parla. Ens informa també que són les festes del seu poble i que si hi anem, l’endemà podrem menjar carn de xai. Ens acomiadem i continuem baixant.

Decidim aturar-nos a dinar al costat d’una mena de caseta o refugi. Hi ha un noi, estranger, que també està fent aquesta etapa del GR que ens havia avançat anteriorment, però després s’ha quedat a fer fotografies dels animals i l’hem avançat nosaltres. Ara, s’atura a uns dos-cents metres d’on ens hem assegut, també per fer un mos. Ens observem en silenci.No deu ser normal el fet de no parlar entre gent que fa la ruta, però deu ser tímid.

Continuem el descens, cada vegada més pendent, entre falgueres. El noi estranger ens torna a avançar. Des d’on som es pot veure ara tot el llom d’una muntanya més baixa, on haurem d’anar a petar, coberta de boscos. És una muntanya que s’allarga cap al sud-est i on, al final, trobarem l’ermita de la Muskilda. Després vindrà una nova baixada de gairebé dos kilòmetres fins el poble d’Otxagabia. Haurem de fer tota la muntanya per la part més alta, coberts pel bosc.

Com sempre, quan ja portes més de quinze kilòmetres i ja has dinat, els darrers es comencen a fer una mica llargs, sobretot si són de baixada forta, perquè et fan mal els genolls i els turmells, de tanta pedra i cansament acumulat.

Arribem finalment a l’ermita de la Muskilda, on ja vàrem estar el mes de juny. Res no ha cambiat, segueix essent tan bella com fa tres mesos. La visitem i posem un euro perquè s’encengui el llum. Allà hem trobat el nostre amic que ens fa de xofer, en Joan Jordi, quin luxe! Baixem els darrers 1,5 kilòmetres, que estan organitzats per fer el via crucis de setmana santa, amb els 12 passos marcats per creus. Alguns dels misteris són més llargs que altres, cosa que despista. La distància entre el vuitè i el setè és el doble o el triple que entre els altres. Planyo a qui li toqui portar el pes, perquè tot és pendent i amb pedres al terra que fan mal a les cames.

Decidim fer el darrer tram a peu, enlloc de baixar en cotxe. Després, mentre recorrem els misteris ens en penedim una mica, però cal acabar l’etapa.

Arribem a Otxagabia i fem una volta pel poble. S’hi troben dos rius, el Anduña i el Salazar, i hi ha uns quants ponts. Les cases són molt maques, grans, massisses, precioses. Prenem la cervesa de rigor i després tornem cap Aribe.

Sopem a l’Hostal i dormim plàcidament, després de l’esforç realitzat. El temps ens ha acompanyat, per fi.

L’endemà, esmorzem a l’Hostal i anem a veure el balneari on pescava en Hemingway i un pont penjant que han construït els del poble. És al costat del riu, en una zona plena de prats que s’estan convertint en boscos perquè ara la gent ja no té vaques. Tot és verd, idíl·lic, preciós.

Tornem a l’Hostal, parlem amb els amos, la dona és del poble i el marit és italià i fa de cuiner a l’hostal. Misteris de les migracions humanes. Ens expliquen històries del poble, quan el riu era la via per baixar els troncs que tallaven a les muntanyes i alguna altra història que ja no recordo.

Un cap de setmana fantàstic i l’espina que teníem clavada de no haver fet l’etapa ja ens l’hem tret.

Resum itinerari:

Dificultat: mitjana per distància i desnivell. Vigilar boira

Hiriberri 923m  - Oilokiate 1270m – Tapla 1368m. – Pas de les Alforjas 1430m. – Botin1034m. – Muskilda 1018m. Ochagavia/Otsagavia 758m.

En total l’etapa té molt desnivell. Pujada al principi llarga. A l’esquerra queda el Berrendi 1351m. Precipici al costat. Al nord la Vall d’Irati. Al sud pinedes i cereals. Bosc amb fajos i camins entre roques.

Es passa per un abreujador de bestiar abans d’agafar un camí més ample cap a l’Oest.

*Coll  Ollokiate. 1h10min; 3,2 km. El camí gira a la dreta i després terreny obert.

* Pas Tapla 3h05min; 9,6 kms. Carretera que es creua. Des d’aquí 11 km fins al final. Vigilar boira i les senyals.

* Pic Idorrokia 1492m. Queda a l’esquerra. Hi ha portes al camp. Pujades i baixades.

* Abodi o Alto de Irati 1496m.

* Collado de las Alforjas 3h45min; 12,6 kms . Refugio a prop (lliure, precari). 2 hab, sense porta. Aquí coincideix amb l’antiga ruta. Hi ha l’enllaç amb el HRP o GRT 9, GRT10 (França) i el GR12.

Les marques a vegades no es veuen. Vigilar boira. Hi ha Dolmens i Menhirs. Es passen un parell de llambrades.

* Descens direcció Sud. Borda de Botín o Botón després d’un prat sota el Abodi.  GR11 per “la ruta de los Sarracenos”.

* Pujar per una pista de terra direcció Sud fins el Santuari de Muskilda. Taula de pedra. La baixada fins el poble es llarga.

Otsagavia

Distancia/desnivel: 20,6 km / (+840 m), (-1.000 m)

Tiempo: 5h45min (tiempo de marcha sin paradas).

Dificultad: media por el desnivel y la distancia acumulados. La señalización del recorrido es excelente, únicamente, en caso de niebla, habrá que tener precaución de no perder las señales en la zona de rasos entre el Paso Tapla y el Paso de las Alforjas.

Recorrido/Itinerario:

(0h0min; 0 kms) Villanueva de Aezkoa (920m). Nos dirigimos a la parte alta del pueblo. Desde aquí la senda se dirige en dirección N hacia la Sierra de Berrendi. Al principio se asciende por prados, se pasa un abrevadero justo antes de incorporarnos a un camino más ancho que seguiremos en dirección Oeste hasta donde termina, para dar paso a continuación a un sendero que asciende entre las hayas en busca de el paso de...

(1h10min; 3,2 kms) Ollokiate (1.275m). A la izquiera queda Berrendi. El GR11 gira a la derecha y sigue por bosque próximo al borde de la sierra, para salir después a terreno despejado y enlazar con una pista que llega al...

(3h05min; 6,4 kms; Acum 9,6 kms) Paso Tapla (1.367m), atravesado por una pequeña carretera que une Ochagavía con las Casas de Irati. La senda sube hacia Idorrokia (la cima se deja a la izquierda) y sigue por la parte alta de la Sierra de Abodi, entre prados, para ganar la cima, vértice geodésico de…

(3h35min; 1,9 kms; Acum 11,5 kms) Abodi Occidental o Harrizabala (1.496m). Lo dejamos atrás y continuamos hasta el...

(3h45min; 1,1 kms; Acum 12,6 kms)  Paso de las Alforjas (1.440m). Refugio en las cercanías (libre, precario). El GR11 abandona la parte alta de la sierra y por terreno herboso comienza un progresivo descenso por la vetiente sur de la sierra, para ir girando poco a poco en dirección Sur y descender de manera rotunda hasta encontrar una pista. La seguimos hacia la izquierda aunque que no tardamos en abandonarla para bajar por sendas hasta dar con otra pista que se sigue en dirección sur, subida, por la loma que conecta con el Santuario de Muskilda. Antes atravesaremos la carretera que sube desde Ochagavía.

5h10min; 6,3 kms; Acum 18,9) Santuario de Muskilda (1020m). El lugar merece una parada antes de afrontar el breve pero empinado descenso a...

(5h45min; 1,8 kms; Acum 20,6 kms)  Ochagavía (750m).

Dónde dormir:

Hostal Orialde (Otsagabia)

Alternatives:

 Hotel Auñamendi , , Casa Rural Bidezarra , Casa Rural Mantxoalorra , Apartamentos Pistolo y Casa Rural Burret.

Cartografía:

- Alpina: Valles de Irati y Aezkoa (Escala: 1/25.000).

- SUA edizioak: Selva de Irati (Escala: 1/25.000).