GR-11. Fi del primer tram del GR-11 (2018)

Dia 14 (16/06/2018)

Hem arribat al punt final del track, a la fi de l’etapa i també a la fi del primer tram del GR-11, el tram que hem decidit fer aquest any 2.018. Ja no som a Navarra, ara hem entrat a l’Aragó, on trobarem els pics més importants del Pirineu, com l’Aneto, de 3.400 metres. Després vindrà Catalunya i acabarem el GR-11 al cap de Creus, però per això encara falta un temps.

  

Repte aconseguit, malgrat les inclemències del temps hem conegut i gaudit de paisatges i pobles, de gent diferent a la nostra forma de ser, d’espècies de flora i fauna que mai havíem vist fins ara, si no al menys tant profusament com es troben en aquestes terres. Hem gaudit de la cuina, les construccions, les paraules, l’accent, la varietat humana i ecològica esteses al llarg d’aquests prop de dos-cents quilòmetres  i tretze dies. Ens hem trobat una mica més a nosaltres mateixos, amb les nostres debilitats i fortaleses, al que ens diferencia i ens uneix com a parella i hem acabat més rics que quan vàrem començar. 

Fer el GR-11 és una experiència que enforteix els lligams perquè et permet veure les virtuts i mancances individuals i la necessitat d’ ajudar-nos per poder superar les dificultats. Si no és aquesta la intenció, el GR-11 us farà de mirall i potser us allunyeu més.

Avui dormirem a Ansó, a Casa Taconera perquè gràcies a què ens han acompanyat en Joan i la Núria ens estalviem baixar caminant fins al poble. De fet, la idea era dormir al càmping Zuriza, en algun bungalow, però resulta que encara és tancat. Han canviat de llogaters i els nous no han disposat encara les instal·lacions. Allà se’ns hi afegirà un altre amic, l’Agustí, amb qui compartirem els dos darrers dies de vacances per aquestes terres.

Si no haguéssim quedat amb en Joan, la Núria i l’Agustí hauríem d’haver portat una tenda durant totes les etapes i fet nit al costat del càmping perquè no teníem cap seguretat que fos obert. Varem trucar un munt de vegades durant les tres setmanes anteriors a començar la ruta i mai vàrem obtenir resposta. Si hagués esat així, l’endemà hauríem baixat caminant fins Ansó per la carretera i hauriem dormit al poble. Ens hi estaríem un altre dia per descansar i després agafaríem l’autobús fins a Jaca on tindríem tren per tornar a Barcelona, tot fent un canvi a Huesca. Per això serveixen els amics, per fer les dificultats menys dificultoses.

Demà farem alguna visita cultural i alguna caminada per no perdre la forma pels voltants ( un cop t’hi poses és una mena de rutina-addicció) i al dia següent tornarem en cotxe fins a Barcelona amb l’Agustí. En Joan i la Núria no podem quedar-s’hi més.