GR-11 De Lizara a Candanchú

Dia 31/08/2019

A les set del matí, en el refugi de Lizara ja hi ha una llarga cua per recollir l'esmorzar del taulell de la cuina. Obren la persiana i comencen a subministrar una safata amb tots els ingredients. També demanem les bosses amb el picnic per al migdia. Hem escollit el mini-picnic perquè ja és prou abundant.
Són tres quarts de vuit i comencem a caminar cap al nostre poper objectiu: Candanchú.
Com que el dia abans hem fet una forta baixada fins a Lizara ara cal tornar a pujar. L'etapa d'avui és més llarga que la d'ahir i amb un desnivell més pronunciat. Pujarem més amunt i això serà la tònica general dels propers dies, segons ens anem introduïnt en el pirineu aragonès. Cada cop les muntanyes són més altes i els colls per on hem de passar també.
Comencem amb una pujada de 700 metres en poc més de tres kilòmetres que ens durà al port d'Aisa. Des d'aquest indret tenim les vistes de la vall d'on venim, amb el refugi de Lizara al fons i, per altra banda, se'ns obren noves valls, algunes fora de la nostra ruta, totes elles espectaculars. 
Paseem per un camí molt estret que va seguint la collada, el Collado del Bozo. A la dreta tenim un barranc molt pronunciat i fa una mica de vertígen.
Al final del sender arribem a una mena d'altiplà ple d'ovelles que pasturen lliurement, prop de cinc-centes. La nostra presència les espanta i comencen a fugir cap endavant, amb tanta mala sort que prenen com a via d'escapament el traçat del GR-11, just per on hem de passar nosaltres. El lloc de pas és molt estret i costerut, amb algunes sirgues d'acer per ajudar en la pujada. Poden estar-s'hi hores per passar totes, no ens ho podem permetre i comencem a espantar-les i a caminar endavant. Elles s'espanten encara més i algunes comencen a desbordar el sender i a enfilar-se per les roques. No sé si és la por o quelcom natural, però no paren de cargar i deixen el camí ple de merda tova que hem d'anar trepitjant. Realment, aquest tros de GR s'està convertint en un fàstic de terreny. Continuem empenyent-les tot intentant que es desviïn de la nostra ruta i al cap d'una bona estona aconseguim que girin cap a la dreta, a la recerca dels prats que hi ha a l'altra banda de la vall. Per fi podem continuar pel camí sense l'inconvenient del ramat i la merda.
Travessem diversos rierols prou secs i ens enfilem novament cap a un altre coll, el Collado de Esper. La zona és molt rocallosa i trobem algunes sirgues d'acer que ens ajuden a mantenir l'equilibri mentre avancem. Per fi arribem dalt del coll i, de baixada,  haurrem de superar el Paso de la oreja. 

Cal anar baixant per travessar un barranc. Es tracta d'una baixada amb molta pendent i estreta. Li diuen el Paso de la oreja i fa respecte perquè és molt inclinat i estret. Hi ha diferents sirgues d'acer per ajudar-te en el descens si tens alguna por. A aquestes instal·lacions també els hi diuen "quitamiedos". Superat aquest, ens trobem amb una zona plena de pedres groses, grans rocs que s'han desprès de la muntanya. Quan arribes, per fi, al centre del barranc et trobes emmig d'uns rocs de dimensions gegantines, una mena de tartera de gegants. És una brutal acumulació de rocs de grans dimensions on gairebé cal grimpar per superar cada roc.
Acabat aquest tràngol comença una pujada molta pendent cap a un nou coll. Estem cansats i ens aturem a dinar. tenim a la vista cims impressionants, entre els que, com ahir, destaca el Midi d'Ossau, un cim impressionant, relativament aïllat dels altres, amb la part superior truncada.

Seguim l'ascens, cap al port de la Tuca Blanca, l'estació d'esquí més alta del complex de Candanchú (2.200 metres). Quan arribem estem prou cansats però encara ens resta una forta baixada de sis kilòmetres fins al poble. L'inici de la baixada del GR coincideix amb el traçat de les pistes superiors. No és agradable perquè es tracta de pistes artificials recobertes de grava molt gruixuda que fa de mal trepitjar. 

Quan som cap al mig del recorregut, encara a les pistes, comença a caure un autèntic diluvi i tornem a tenir al cap la por de caminar amb bastons metàl·lics i els llamps. Ens aturem per protegir-nos amb la capelina i els pantalons d'aigua. Decidim seguir baixant per les pistes, doncs ara el GR comença a recargolar-se sobre sí mateix per anar assolint descens i la cosa no està per perdre temps. Després d'una petita treva, torna a caure un diluvi que ja no ens abandonarà fins que arribem a l'hotel on ens allotjarem aquesta nit, al bell mig de Candanchú.
Fi d'etapa, pesada, ambb moltes pujades i baixades, de considerable longitud i el Paso de la oreja com a punt crític de l'etapa.
Els paissatges, com ahir, impressionants. Val la pena l'esforç per caminar per aquestes contrades tan salvatges i verges.

A nivell tècnic:
Distància/desnivell: 16,3 km / (+1.045), (-1.002)
Temps: 8 hores amb aturades

Dificultat: cal tenir cura en el Paso de la Oreja.