Dia 3 de setembre de 2021
Etapa 23 de la transpirinenca.
Sortim del refugi de Conangles, tot travessant, en direcció nord, la continuació del bosc de bedolls que vàrem trobar en arribar a l'etapa anterior. Ara, però, els bedolls són substituïts per avets. Caminar per aquests indrets, habitats per arbres tan ferms, genera una sensació de pacífic plaer contemplatiu difícil de trobar allà on la humanitat fa de les seves. Tens la sensació que antigament devien ser plens de vida, animals de tota mena, fins i tot imagines que l'espai era compartit amb éssers sobrenaturals, potser fades i follets.
Al cap d'un kilòmetre deixem el bosc enrere i continuem fins arribar a un creuament senyalitzat. Més avall, cap a l'esquerra es pot albirar l'antic hospital de Vielha, una construcció important, amb diversos pavellons, ara abandonats.
Al fons, cap al nord-oest, s'obre la vall de Molières, on es troben salts d'aigua i, a cavall entre Catalunya i Aragó, el tuc de Molières, amb vistes al massís de la Maladeta. S'hi troba un refugi sense guarda. Al refugi de Conangles ens han explicat que ha hagut algun intent d'encabir a la vall un complex de pistes, però ningú s'hi ha atrevit. Les úniques marques de vida pertanyen a un pastor que té una caravana plantada al bell mig dels edificis i utilitza algun d'ells com a magatzem.
Continuem cap a la dreta, tot pujant per la vall i l'avetar de Conangles. El cel és cobert de núvols, però ens va prou bé, ens estalviem la calor del dia. És una pujada de cinc-cents metres fins arribar a un primer semi-coll. Ens la prenem amb calma, tenim força hores per endavant i l'etapa no és gaire llarga. El camí zigzagueja cap a la part superior i s'eleva fins als 2.355 metres del port de Rius. És un coll típic pirinenc, d'aquells que creus haver assolit de seguida, per a comprovar, en arribar, que encara et manquen uns quants replans i pujades.
Continuem pel coll fins assolir el llac de Rius que haurem de vorejar per l'esquerra fins a l'indret més oriental, allà on ha estat connectat pels enginyers amb altres llacs de la zona. El camí discorre sota l'atenta mirada dels mahls de rius, muntanyes guardianes de l'entorn.
Deixem el llac enrere i baixem per la vall de Rius on trobem la construcció hidràulica que enllaça i regula el cabal. Ens aturem a esmorzar, és un bon lloc per a contemplar tota la vall que tenim davant nostre, però apareix una munió de francesos, la majoria d'edat sènior que no paren de parlar i trenquen l'encant de l'indret. No sabem per quins set sous decideixen plantar-se al bell mig del camí. Mira que la vall és gran!
Quan acabem d'esmorzar ens cal travessar la multitud, tot cridant i movent els pals perquè s'apartin i ens deixin pas, com si fossin una concentració de coloms als quals cal espantar. Potser d'ovelles.
Seguim baixant per la vall, típicament granítica, amb rocallam escampat arreu, però ja no tan agressiu i possessiu com a les dues etapes anteriors. Aquí, l'herba i la terra ja disputen l'espai a la roca i la marxa és més còmoda.
Continuem baixant fins al Pla de Rius, on trobem un petit llac. A partir d'aquest punt els arbres es multipliquen i el camí deixa de seguir el riu del fons de la vall i s'apunta cap al vessant dret de la muntanya.
El descens és suau, fins que comença el bosc. Ens adonem que estem baixant molt de cota i en algun moment caldrà fer la pujada, doncs el refugi és damunt dels nostres caps.
Fins aquí ha estat una etapa bonica de fer, gens complicada i tenim el refugi gairebé a tocar, si ens fixem en la distància que manca. El final, però, com passa moltes vegades en el GR11, ens prepara una sorpresa. Potser no hi ha més remei que accedir al refugi per aquest indret, però el cert és que el darrer trams és bastant desagradable, un camí confús, que t'obliga a saltironejar de roca en roca, enmig de rododendres, esbarzers i altres arbustos i s'allarga fins assolir la part inferior de la pressa. Des de la capçalera de la vall hem fet un descens d'aproximadament 300 metres i ara hem de fer un ascens prou vertical de 100 metres, tot seguint els pals de la llum i grimpant entre roques i arbustos.
Imagino que no hi ha per tant, però les ganes d'arribar fan que aquest darrer obstacle malmeti la sensació que teníem: una etapa que fins aquests darrers dos kilòmetres havia estat perfecta, amb una forta pujada, bonica caminada vora els llacs i suau descens per la preciosa vall.
Finalment, assolim el replà on s'ubica la presa de la Restanca i el refugi. Travessem la pressa per la part superior i arribem a la porta. Són les tres de la tarda i encara és tancat, fins a les quatre. Per sort, tenen un accés obert des d'on serveixen begudes i entrepans. Prenem la cervesa de fi d'etapa.
En el refugi compartim habitació amb una noia francesa. El sopar és bo i a la nostra taula s'asseuen dos homes que estan fent algunes etapes dels carros de foc. És un refugi ben organitzat, amb biblioteca de revistes i comics inclosa i el tracte de la gent que el du és molt agradable.
Dades tècniques:
Distància: 11,7 kms
Desnivell: (+908m),(-467m)
Temps: 7 hores amb aturades.
Per a baixar-vos el track i informació més detallada de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/conangles-restanca.php
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada