Dia 25 d'abril de 2022
Etapa 43 de la Transpirinenca
Aquesta etapa, com les altres de l’Alta Garrotxa i Alt
Empordà recomanem fer-les durant els mesos que la calor no sigui forta.
Aventurar-se per aquests camins el juliol i l’agost és molt dur i ens impedirà
de gaudir del preciós territori.
Nosaltres ho hem fet cap a finals d’abril i ha estat un veritable
plaer, les temperatures han estat suaus (20 graus) i hem pogut gaudir de la
floració primaveral de matolls i arbustos, un espectacle meravellós.
La zona, a nivell geològic i de desnivells acumulat és poc
espectacular, cal tenir en compte que som prop de la costa, prop del
final-principi del GR11 i els cims han deixat de superar els mil metres. En
canvi, és un bany de bellesa i beatitud de paisatges i flora per als ulls i la
ment. També per a fer memòria dels esdeveniments passats, especialment la
guerra engegada pels militars colpistes encapçalats pel sanguinari Francisco
Franco contra el govern de la República legalment constituït.
Sortim de La Vajol, un poblet ben maco i tranquil, tot
seguint la carretera que baixa cap al poble de l’Agullana. A tres kilòmetres
trobem un trencall que ens indica la direcció de l’Església de Santa Eugènia,
cap on hem de continuar. Hi arribem caminat per un bosc d’alzines sureres que
ens protegeixen del sol i fan la caminada molt agradable. Fins arribar a
l’església tenim una pujada curta però decidida, per camí ample. Els barrancs
encara duen aigua, degut a les pluges de primavera, cosa que no trobarem a l’estiu.
El complex és ben cuidat i l’entorn perfecte per a fer una petita aturada,
prendre un glop d’aigua i menjar algun fruit sec.
Comença la baixada per pista, suau, cap al torrent de
Querols i passem prop d’una de les sureres monumentals que trobem en aquest
territori, en aquest cas catalogada amb el nom de “Suratell”. Durant el
recorregut hi trobem força plantes en flor, ginesta i altres de semblades, com
carolines i argelagues, totes d’un groc encès.
Continuem cap a la Jonquera, que ja s’albira. Tot el camí serà de baixada. Per arribar al poble cal creuar l’autopista i les línies de ferrocarril passant per diversos túnels. El darrer, el de l’autopista està una mica amagat, cal anar amb compte amb els senyals. Els boscos que anem trobant, propers a la Jonquera, es van cremar fa uns anys i tot i haver-se recuperat, els troncs encara són foscos. Si els toques, et deixen les mans negres.
Tot i que som a l’Abril, trobem una parella de noies
alemanyes. Van començar el GR11 pel cantàbric, però en arribar a Candanchú van
haver de deixar-ho per l’acumulació de neu i gel en els passos de muntanya.
Llavors, van decidir anar fins al Cap de Creus i avançar cap a l’oest mentre la
muntanya els ho permeti, en l’esperança que la neu vagi desapareixent.
Ens endinsem en el poble que cal travessar en direcció sud durant un parell de kilòmetres, fins arribar a la Plaça de l'Ajuntament. Girem a l'esquerra pel carrer de Sant Miquel -un estret passadís-, després a la dreta i després per la primera a l'esquerra (Carrer del Migdia).
Començarem la pujada a Santa Llúcia. Just abans d´arribar-hi
trobem una taula amb font, un ambient molt agradable. Imaginem que a l’estiu,
amb la calorada, serà com una mena d’oasi al desert. Un noi valencià que marxa
en direcció contrària ens avisa que en el darrer tram, fins al coll, el camí està
envaït per l’aigua dels rierols. Sorpresa! En una terra tan eixuta no esperàvem
trobar tanta aigua.
Continuem pujant pel camí a través d'una zona boscosa devastada pel foc. En la part alta predomina el matoll i aflora la roca, amb gran quantitat de plantes i flors semblades a la Ginesta. Continuem envoltats d’alzines sureres que, tot i haver-se cremat fa un temps, s’han recuperat i ara fan goig. Quan arribem al Collet d'en Dutres ens trobem amb la grata sorpresa de veure, davant nostre, direcció nord, el pirineu nevat, amb el Canigó. A l’altra banda, direcció est, es pot veure tot el Golf de Roses . Poc a poc, anem fent la volta a l’Empordà, i la perspectiva va canviant, respecte a com el vèiem des de La Vajol.
Una mica més endavant trobarem una placa que explica l’accident i qui eren els tripulants
Tota la baixada és plena de feixos d’espígol, ginesta falsa
i matolls d’estepa blanca i rosa. Les flors, enormes i molt boniques. Val la
pena fer aquestes etapes en aquests dies, la floració és fantàstica. Els
barrancs continuen plens d’aigua, cosa que ens sorprèn, no imaginàvem que
aquest territori fos tan verd.
Davant nostre s’alça el castell de Requesens, enorme, i unes increïbles vistes de l’Empordà.
Pel que fa al menjar, hem contactat prèviament amb una
persona de Cantallops (Norma) que ens ha vingut a prepara el sopar, ens deixa
l’esmorzar per a l’endemà i un entrepà i fruita per dinar mentre fem camí cap a
Vilamaniscle.
El lloc està prou bé, tot i que encara tenen molta feina per
a deixar-lo en condicions, però quan camines tants kilòmetres tot et sembla de
primera.
En Resum, una etapa fàcil, però cansada pels molts kilòmetres. Durant molta estona hem hagut de trepitjar asfalt i pista, la qual cosa l'ha fet una mica avorrida. Els paratges, però, són molt bonics.
Distància a recórrer: 27,2 kms
Desnivell: (+845m),(-904m)
Temps: 10 hores amb aturades
Dificultat: la dificultat principal és la distància i la
calor a l'estiu.
Aigua: Entre la Vajol i la Jonquera no hi ha fonts. Al tram
final de l'etapa, a partir de Sant Llúcia, hi ha diversos punts on agafar
aigua.
Telèfon de la Conxita de Requesens: 639271897
Telèfon de la Norma de Cantallops-Requesens:
663079744
Enllaç a la web de la transpirenaica:
https://travesiapirenaica.com/gr11/lavajol-lajonquera-requessens.php
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada