GR-11 De Refugi de l'Illa a Refugi de Malniu

Dia 21/07/2020
Som al refugi de l'Illa, a Andorra.
Esmorzem a les 07:00 del matí per començar l'etapa que ens ha de dur, a Catalunya, al refugi de Malniu, situat per damunt del poble de Meranges, als peus del Puigpedrós, un dels gegants de la Cerdanya, amb 2.915 mts d'altitud.
Ens acomiadem del refugi i els qui el gestionen amb enyor, doncs tant el lloc, com la gent i la cuina han estat excel·lents.
D'inici, cal fer una petita ascensió (64 metres) fins al coll de l'Illa. 

A la nostra dreta contemplem el cim de la Muga, amb l'estany del mateix nom a la cara sud. 

Abandonem Andorra i entrem a Catalunya, en un descens pronunciat que ens durà a apropar-nos al riu de Vallcivera, que du el mateix nom de la vall i el pic que trobarem a l'est de la Muga. El primer tram és rocallós, però aviat arribem al marge del riu i el camí va alternant prats, pastures i el propi riu. Comprovem que les marques del GR ja no són tan clares com a Andorra, fa temps que ningú les actualitza i alguns cartells en cruïlles de camins estan totalment esborrats, doncs són fets i impresos en plàstic i el sol ha fet desaparèixer les indicacions.
Anem baixant i seguint la vall, tot passant dels 2.544 del coll de l'Illa als 2.080 de la cabana dels esparvers. Aquests prats són plens de vaques, cavalls i tàvecs, hi hem estat anteriorment quan vàrem pujar des del poble de Viliella, a la cara sud, tot fent la vall de la Llosa. Ens aturem a menjar un mos i beure una mica d'aigua abans d'iniciar l'ascens. 
Localitzem el pal senyalitzador on indica la confluència de diversos camins i comencem a pujar. Hem de passar de 2.070 fins a 2,697, a la portella d'Engorgs, una bona pujada, forta, d'aquelles que vas pujant més i més i mai s'acaben. La vegetació es va transformant segons anem pujant, desapareixen els boscos i resten els prats, les concentracions de neret, amb els seus eixams d'abelles prenent el nèctar i els crits de les marmotes. Alguns dels matolls de neret estan prou aixafats, doncs durant  part de l'any són coberts de neu.

Finalment, arribem a un extens prat, on pasturen cavalls i vaques. Veiem alguna gent pujant al bony del Manyer, de 2.806 metres, a la nostra dreta. 

Continuem pujant, ara molt suaument, fins arribar a la portella de Calm Colomer. En arribar-hi, trobem que tota la portella és colgada de neu, com si fos la cascada glaçada d'una presa i és impossible baixar pel camí sense grampons i piolet, dels quals no disposem. Decidim desviar-nos cap a la dreta, tot pujant una mica fins que s'acaba la neu gelada. Allà no hi ha camí, solament roques i hem de baixar unes desenes de metres arrossegant el cul com podem, perquè el pendent és prou vertical i el terra és format per granit podrit, sauló, i roques que es desprenen. Tot plegat, rellisca prou i és fàcil que acabem estimbant-nos si no anem amb compte.
Al cap d'uns cinquanta metres, podem anar-nos adreçant cap al camí fins que el podem tornar a seguir muntanya avall cap a l'estany de la portella. 

 
Allà, trobem la segona granota del nostre viatge, palplantada enmig del camí, sense immutar-se, tot observant el nostre patiment. La Rosa comenta que potser ens vol donar algun missatge? Seguim entre prats i roques fins arribar a l'estany d'Engorgs.

 

Continuem i més endavant trobem els estanys dels minyons, no gaire macos, comparats amb altres que hem trobat al llarg dels pirineus.

 

 Poc a poc van desapareixent les roques i els prats s'apoderen del terra i fan més agradable el descens cap al refugi d'Engorgs o Folch i Girona (2.375 m). 

Fa una mica de pena, fet malbé per la duresa de la meteorologia que impera a la zona i no s'ha fet manteniment. Dintre tot és negre de sutge. Els voltants són molt bells, amb prats i un riu que baixa cap a Meranges. Ens aturem a dinar i a mullar-nos els peus. Durant l'estona que som allà hi arriba força gent que fan circulars o l'ascens al Puigpedrós.

 El camí comença a baixar fins arribar a una mena de balconada que anem seguint a mitja alçada, per la cara sud del Puigpedrós. El camí és estret, fent constants pujades i baixades, si bé, en general fa pujada, fins que no passem a l'altra cara de la muntanya, on hi ha el refugi de Malniu. És un camí estret i poc agradable, perquè segueix tot el vessant de la muntanya, prou inclinat. A més, és l'hora de més calor, entre les tres i quatre de la tarda. En alguns llocs solament hi ha terra i pedres soltes i has d'anar amb compte.

 
Quan arribem a l'altre vessant de la muntanya el paisatge canvia i és substituït per un camí que baixa suaument, entre boscos i prats, fins als refugi de Malniu (2.130 m).

 
Arribem al refugi i trobem que hi ha establert un dispositiu de desinfecció arreu, a l'escala per pujar a les habitacions cal trepitjar una estora impregnada de desinfectant, als lavabos cal desinfectar-los abans i després de fer-los servir, i arreu on vagis.
Les habitacions són grans amb moltes lliteres i han compartimentat grups de llits amb planxes verticals per mantenir separació. Nosaltres ens ubiquem a un forat de dos llits. Del total de 20 llits (aprox) hi ha tres grups de gent, una altra parella i una família de quatre membres.
Dintre el refugi cal dur sempre mascareta, no hi ha crocs, cadascú ha de dur els seus, ni tampoc mantes, cal dur el propi sac.

Etapa de dificultat mitjana, no és complicada tècnicament però el fet de baixar i pujar diverses fondalades i colls la fa dura. Per compensar, no és excessivament llarga i es pot fer amb tranquilitat, sense patir per l'arribada al refugi. 
A tenir en compte el tema del gel i neu a la colla d'Engorgs. pel que vàrem veure, segurament s'aguanta fins a finals d'agost.

Dades tècniques:
Distància/desnivell: 14,6 kms / (+760m),(-1.120m)
Temps: 5h20min (temps de marxa sense aturades). Els majors de 65 anys (el nostre cas), 8 hores amb aturades. Dificultat: Mitjana.

Per baixar-se el track i informació de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/illa-malniu.php