15 de juny de 2021
Etapa dura, no tant pel desnivell i la distància sinó pel terra rocallós i la calor. Aquest tros de País caldria fer-lo als mesos d'abril-maig o a l'octubre novembre. Si no hi ha més remei que fer-lo en temporada més calorosa, és imprescindible sortir ben d'hora, per fer la pujada forta (fins al coll de la Trilla) aprofitant la frescor de les primeres hores del matí. A la web de la transpirenaica l'etapa la fan arribar a La Vajol. Amb la calor que fa ens sembla raonable acabar-la a Maçanet de Cabrenys.
Sortim d'Albanyà i el camí s'engega amb una forta pujada, estreta i amb força graus d'inclinació, en alguns trams sobre roca. El bosc que travessem és d'alzina surera. És un paissatge molt més sec que el que estavem trobant a les darreres etapes. Es nota que ens apropem a la mediterrània.
Arribem a un indret on hi ha una mena de menhir (sembla artificial) en un prat.
Continuem la pujada fins arribar a l'ermita de Sant Feliu de Carbonils, un indret molt bell. La construcció es manté prou bé, segurament restaurada, i l'únic que "canta" és la teulada d'uralita. En una ermita romànica del segle XI aquest material no és adient. En la porta hi ha un rètol que demana es tanqui bé per no destorbar els rat-penats.
Arribem al coll de la Trilla, el camí gira cap a l'obaga i fem l'esmorzar tot cercant una zona ombrívola. El sol ja comença a fer mal i la calor es fa sentir.
Ara el camí fa baixada cap al coll de rovirós i el coll dels pins. Emmig del bosc trobem una femella de cabirol amb dues cries. Imagino que estan molt sorpreses de veure algú perquè no marxen, ens miren encuriosides i quan anem a treure les càmeres per fotografiar-les fugen.
Continuem baixant, ara tenim al nostre davant, cap al sud, una bona vista de l'empordà, amb l'embassament de Boadella. En algun punt del recorregut arribem a albirar la badia de Roses i el cap de Creus, el final del gr11.
Continuem el camí fins que arribem a una tanca on avisa que és una propietat privada i no s'hi pot accedir excepte si fas el gr11. Gràcies! El mas és molt potent, amb moltes feixes que sembla els propietaris tenen intenció de netejar (s'han retallat els baixos dels arbres). Al costat del mas hi ha un til·ler immens, preciós, adorable, absolutament florit, a més dels tradicionals sauquer i figuera que es troben a tots els masos de la comarca.
Ara el camí continua baixant emmig de boscos d'alzines. El terra és rocallós i remogut pels senglars. Tenim el sol al migdia i la calor comença a fer-se insuportable. Bebem amb cura, per por de no tenir prou aigua fins al final de l'etapa. Confiem que al molí d'en Robert podrem omplir les cantimplores.
El camí fa una baixada entre boscos secs, el terra absolutament sec i els barrancs sense gota d'aigua. Travessem un tancat immens, sembla que els propietaris han encerclat tota la muntanya. Ens explicaran a Maçanet que hi tenen cabirols i senglar per caçar-los i que no hi entrin caçadors no autoritzats.
Ens creuem amb un noi estranger, amb motxilla molt carregada i cara de cansament. Ens demana si falta gaire per al "summit". Li donem ànims.
Sortim a una pista que ens condueix a l'ermita de Sant Andreu d'Oliveda. Tot el recinte està tancat i no s'hi pot accedir. A Maçanet ens informaran més tard que és d'un particular. Quina pena!
Són gairebé les dues de la tarda i fa molta calor, els mòbils diuen que 33 graus. Ens aturem a beure aigua (sembla sopa de pollastre de tan calenta!) i decidim aguantar una mica més i esperar a dinar al Molí d'en Robert, amb l'esperança que sigui obert i puguem agafar aigua.
Ara el camí fa una forta baixada pel mig del bosc, cap al barranc per on discorre la riera que travessa el molí. Finalment hi arribem i ens trobem amb la sorpresa que el restaurant és obert (avui és el primer dia que obren). Demanem ampolles d'aigua i coca-coles (necessitem sucre!). Seiem a menjar el que portem dintre les motxilles i a beure litres i litres d'aigua.
Trobem un grup de gent gran, més que nosaltres (!) també fent el gr11 que s'han aturat a dinar. A la tarda els veurem arribar al mateix allotjament on ens trobem. S'ho han pres amb molta més calma.
Continuem cap a Maçanet, ara en pujada brusca, rocallosa. Per sort no són més de cent metres de desnivell. Quan som dalt, vorejant el puig de la guàrdia, el camí es converteix en pista forestal i al poc sortim a la carretera. Quedem sorpresos de veure, ben a prop, el poble de Maçanet, amb la torre de l'església i la senyera damunt voleiant al vent.
Fa estona que ha començat a tronar i el cel s'ha posat molt gris. Tot just estem entrant al poble que comencen a caure les primeres gotes d'aigua i quan travessem la porta de l'hotel arriba el diluvi, la típica tamborinada estiuenca que a les tardes sol descarregar sovint en la serralada pirinenca.
Aquesta etapa té com a diversió principal aconseguir saber quina és la distància real de l'etapa del gr11 entre Albanyà i Maçanet de Cabrenys. Segons els comptes de la web "transpirenaica" són 17,5. Segons la guia Prames 19,5. Segons els mapes de l'Alpina, 22,5. Al poble trobem rètols amb distàncies diverses. Segons el nostre GPS hem fet 20,5 Penso que és el kilometratge més real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada