GR-11 De Candanchú a Sallent de Gállego

Descripció de l'etapa:

Sortim d'hora, no tant com voldriem perquè a l'hotel on ens hem hostatjat no donen d'esmorzar fins les 08:00 del matí.

La primera part, fins arribar a l'entrada de la canal roya no és gaire vistosa, propera a la carretera que va cap Astún i Somport. En arribar a la casa d'Anglasé, prenem la ruta cap dintre la canal.

El camí va entre pins i altres espècies d'arbres, tot seguint una pista forestal sense asfaltar. Després, es fa més estret i va vorejant el riu. Anem remuntant la canal, que es va arquejant cap a la dreta, mentre va pujant. És un paisatge típic de les valls pirinenques aragoneses, molt bell, amb vaques pasturant i la sorpresa d'un festí de necròfags: unes dotzenes de voltors comparteixen una vaca morta. No deu fer massa que ha mort perquè no se sent encara la ferum. Els voltors quan ens veuen intenten amagar-se darrere les roques i altres es dispersen pel vessant tot fent petits saltirons. Imagino que han tingut males experiències amb els humans.

Continuem pujant fins al refugi de Lacuars, en mal estat, travessem algunes zones de bosc. El camí es fa llarg fins al pla de la Rinconada, on las praderies s'apoderen del territori. És un fons de glacera, un típic circ on hi ha instal·lat un nivòmetre. Des del pla ens enfrontem a la paret del circ, el peu del pic d'Anayet que ens espera al capdamunt, juntament amb els llacs (ibones) del mateix nom. No és evident per on s'enfilarà el camí per fer l'ascens de la paret del circ i poder arribar a la zona dels llacs.

Ens trobem una parella que acaba de fer la baixada, just al peu de la paret i ens diuen que el camí va fent ziga-zagues, que no hi ha problema. Comencem l'ascens, prou vertical i en algun indret, degut al meu vertígen em veig obligat a mirar cap al terra. El camí és prou segur, però els qui tenen vertígen saben de què parlo.

Un cop hem arribat dalt el circ el paisatge és espectacular: a la dreta la massa del pic d'Anayet,

al davant l'ibon d'Anayet i al fons, cap al nord-oest el Midi d'Ossau, el mític pic del pirineu. 

Travessem el pla, algunes zones prou xopes, i ens adrecem cap al barranc de Culivillas. Comença un joc estrany dels qui han creat el track, doncs ens fan creuar el rierol incontables vegades, ara a dreta, ara a esquerra.

La baixada pel barranc és llarga i a estones pronunciada. mengem al costat del riu. Algú que baixa sembla que ha trobat un escurçó i avisa altra gent. Continuem la caminada, a l'esquerra trobem els pics de l'Infern i unes marmoleres espectaculars. Finalment, arribem a les pistes de Formigal, en concret a l'aparcament d'Anayet. Aquestes pistes ocupen tota la vall i hi ha diversos pàrquings, segons a quina zona vulguis accedir. A partir d'aquí el recorregut és prou avorrit, per pista asfaltada, fins arribar a la urbanització-poble de Formigal. Allà prenem una pista sense asfaltar que va creuant la carretera que va de Formigal a Sallent de Gállego. 

Els darrers set quilòmetres no tenen gaire gràcia pel que fa al camí, però els paisatges continuen sent prou bells. 

En resum, una etapa no gaire feixuga, amb atractius importants: Canal Roya, Pic d'Anayet, ibones de Anayet, la vista del Midí d'Ossau i els pics de l'Infern.

Descripció tècnica
Distància / desnivell: 23,8 km / (+905), (- 1135)
Temps: 9h (temps de marxa amb aturades).

Dificultat: L'itinerari és força evident, a la pujada als estanys i als estanys pot perdre la senyalització quan hi ha neu. En època de desglaç pot resultar complicat creuar el rierol del barranc de Culivillas.
Per baixar-se el track i informació de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/candanchu-sallent_gallego.php

GR11 de Pont de Sant Jaime a Refugi de Cap de Llauset

GR11 de Pont Sant Jaime a Refugi de Cap de Llauset

Dia 1 de setembre de 2021
Etapa 21 de la transpirinenca.

Un dels problemes que s'agreuja quan et planteges no fer el GR11 d'una tirada és el logístic. Si decideixes (perquè no temps prou dies de festa o perquè no t'hi veus amb cor de caminar tants dies seguits) anar fent segons disponibilitat, llavors l'inici i la fi de cada un dels trams es converteix en una complicació afegida. No hi ha serveis públics arreu i cal combinar-los amb taxis, vehicle propi i amics a qui puguis convèncer que et donin un cop de mà. 

En aquest cas, havíem decidit començar a Benasc i acabar a Espot i vàrem pujar en el nostre cotxe des de Barcelona per a deixar-lo a Salardú com a punt intermig, per poder-lo recuperar més tard. El problema va ser que, en el port de la Bonaigua un transportista que estava més pel que passava a altres llocs que no pel que tenia al davant ens va donar un fort cop pel darrere i va estar a no res de provocar que tota la nostra aventura pirinenca se n'anés en orris. L'avaria era greu, però vàrem poder deixar el vehicle avariat en l'aparcament de l'hotel La Creu a Salardú i ens el van cuidar durant els deu dies que vàrem trigar a tornar-hi. Si algun dia voleu ser ben tractats, aneu-hi, són una gent meravellosa. Des d'aquest punt, vàrem engegar un seguit de combinacions (taxi-autobús-taxi) per poder arribar a Benasc. I, explicat l'incident, comencem amb l'etapa:

Els primers 2/3 del recorregut de poca dificultat, majoritàriament per pista (llevat dels moments en els quals es vol escurçar camí i es pren alguna drecera) i 1/3 molt dur, de fortes pujades i baixades que transcorre damunt de terreny rocallós granític, molt incòmode de trepitjar.

Si en acabar l'etapa anterior heu decidit de dormir a Benasc i, per tant, us trobeu lluny del Pont de Sant Jaume, podeu prendre l'autobús municipal 4x4 que surt de les piscines públiques i us durà a l'entrada de Vallibierna (parada de Senarta) per iniciar l'etapa.
Si us fa mandra caminar per la pista fins al refugi Coronas (una construcció d'accés lliure, antic refugi de pescadors) podeu demanar de baixar en la següent parada, a tocar d'aquest refugi i us estalviareu de caminar gairebé 10 kilòmetres de pista  i dues hores i mitja de temps. 

És a partir d'aquest punt, del refugi de Coronas, on comença la veritable etapa pirinenca, un terreny d'autèntica alta muntanya. 

A Benasc ja ens van advertir que calia sortir tan aviat com poguéssim perquè es preveia tempesta a partir de les tres de la tarda. Calia, doncs, anar per feina.

Enfilem amunt, encara dintre la zona de bosc. 
El camí continua pujant al costat dels diferents torrents i rierols que baixen muntanya avall. Cal anar amb compte de no relliscar si les pedres són mullades, com és el nostre cas. Arribem a una pleta, (Llosàs) on trobarem una palanca per travessar el barranc. A l'esquerra, si teniu sort i fa un bon dia, podreu gaudir de la vista dels diferents cims: Aneto (3.404m), Tempestades (3.290m), Margalida (3.241m), Pico Russel (3.207m) o Vallibierna (3.067m), aquest cap al sud. Nosaltres, per desgràcia, caminem entre núvols i boires i se'ns nega la possibilitat. Seguim pujant fins que desapareixen els arbres, les roques granítiques s'apoderen de tot el terra fins que assolim l'Ibon baix de Vallibierna. Mirem cap enrere, per tenir perspectiva del trepitjat, però tan sols veiem boira. Cap oportunitat de validar amb la vista l'esforç invertit.

Cap endavant, el mateix: més núvols i boira. Comença a ploure. Ens resta encara arribar a l'ibon alt, el desnivell és cada cop més acusat. 

La pujada fins al primer llac ha estat dura i, a més, plou. Tot aprofitant que la pluja es dóna un descans, fem una aturada per a beure aigua i menjar alguna cosa.
Un cop ens tornem a posar en marxa, cal anar amb compte, doncs l'espai entre els dos llacs és una zona estreta, plena de rocs, amb un camí complicat que intenta d'evitar-los.
Torna la pluja i ens tornem a cobrir amb capelines que dificulten el caminar, doncs s'enganxen als genolls dels pantalons. Aconsello que si som en un terreny com aquest, desigual i cobert de rocs, és millor que ens posem també els pantalons d'aigua. Així la capelina no fa tanta nosa als pantalons de roba.
Arribem a l'ibon alt de Vallibierna i ens enfilem cap al port del mateix nom, en una dura pujada. Abans d'arribar al coll de Vallibierna el camí es torna una mica més accessible. 

El pitjor de tot, com ja va essent habitual en tot el recorregut, és el rocallam granític, blocs grossos, durs, que fan molt pesada la marxa.
La baixada del coll de Vallibierna presenta el mateix aspecte que la pujada: blocs de roca granítica, un camí dur, on pateixen genolls i turmells. Malgrat el trajecte entre roques, la senyalització és excel·lent. Baixem entre els blocs i enmig de la pluja. 

D'inici, no albirem el refugi, doncs queda ocult darrere un petit coll que tenim al davant. Cal fer una nova pujada que ens du a una divisió de camins. A l'esquerra, anem cap al refugi de Cap de Llauset, després de creuar un rierol. A la dreta, el GR18 ens duria al poble d'Aneto, tot passant per l'embassament de Llauset.

Més enllà, després d'una forta baixada, una nova pujada a un petit coll i un curt descens, trobarem el refugi de Cap de Llauset. 
Finalment, el refugi apareix davant nostre, a mitja alçada, com un lloc encantat, una construcció moderna, gairebé sembla de ciència ficció, una mena de nau espacial.




El refugi és gairebé nou, una instal·lació ben pensada i ben construïda, agradable, per a gaudir i sentir-se, alhora, protegit del mal temps. Les habitacions tenen el bany dintre, un luxe.

Al poc de ser-hi dintre, a l'exterior es desencadena una forta tempesta, de les que fan por, però de la qual poder gaudir, tot veient i sentint caure l'aigua a través de les finestres, mentre ens prenem una beguda calenta o fem una migdiada. Quelcom màgic.

Compartim el refugi amb una parella d'alemanys, sis persones en total. El sopar és bo i el tracte excel·lent.

Com a resum, ens ha semblat una etapa dura, típica d'alta muntanya. Hem tingut la mala sort que el mal temps ens ha acompanyat durant bona part del trajecte, la qual cosa ens ha impedit de gaudir de les impressionants vistes dels cims, els gegants pirinencs. També ens ha dificultat la caminada, doncs ha calgut posar-hi tots els sentits per a no relliscar damunt les pedres mullades. 

Algú ens dirà, dos dies més tard, que "el granito es una piedra franca, no resbala". Doncs ja s'ho trobarà, perquè ell hi va de cap i sembla que també tindrà pluja. Podrà comprovar que la seva teoria és teoria.

Dades tècniques:

Distancia total: 16.4 km 

Desnivell: (+1.516m),(-361m)
Temps: 9 hores amb aturades.
Per a baixar-se el track i informació més detallada de la ruta: https://travesiapirenaica.com/gr11/san_jaime-llauset.php

GR-11 D'Arans a Encamp

 GR-11 d' Arans a Encamp

Dia 13/07/2020

Sortim d'Arans, tot creuant la carretera, direcció La Cortinada. Cal travessar el riu Valira nord per damunt d'un pont. Poc abans d'arribar a la Cortinada tornem a creuar el riu i ens enfilem per una rampa encimentada de gairebé un 30% d'inclinació. 

Un cop deixem la rampa i ens endinsem en el bosc continuem pujant per a guanyar altitud. El bosc és frondós, de pi negre, arbres altíssims, de tronc ben dret, semblen llumins de fusta.

Anem pujant, fent ziga-zaga. Atrapem un noi que ens parla en anglès, va fent el GR però porta una motxilla molt carregada i quan el camí s'enfila s'atura per a descansar. Durant tot el trajecte ens anirem avançant mútuament, nosaltres a les pujades i ell a les baixades. 

Arribem a l'altura d'Ordino, amb vistes sobre la vall i els pobles. El camí comença a baixar cap al poble. 

En el tram final, un kilòmetre, el camí es converteix en pista forestal fins que arribem a la cruïlla d'Ordino.

Ens desviem cap a l'esquerra i comença una pujada tot seguint al costat del riu Aubes. Passem per una zona de picnic amb una petita bassa. A partir d'aquí la pujada es fa més forta, fins que, una mica abans d'arribar al coll trobem una font i una zona habilitada per a menjar, amb bancs de pedra.

Ens queden 35 minuts de pujada dura, però el terra és en bones condicions, d'herba i terra.

Finalment, assolim el Coll d'Ordino, on trobem la carretera. Allà ens aturem a dinar. Aquest indret és força freqüentat per gent que fa excursions seguint diversos camins ben senyalitzats. Dalt del coll hi ha un mirador que ubica els diferents pics de la zona. podem entreveure el Comapedrosa, l'altura màxima del país andorrà.

Comencem la baixada cap a Encamp. D'inici és còmoda, camí de terra que va fent un lleuger descens, però al cap de poc es torna molt inclinat i sovintegen les roques.

Trobem gent que puja cap al coll, amb la llengua fora. Per sort, avui no fa una calor excessiva. 

La baixada es fa feixuga per la verticalitat i el terreny, rocallós, ple de pedres, incòmode per als peus i genolls. Són 700 metres de descens en 3 kilòmetres.

Finalment, arribem a l'ermita de Sant Romà de les Bons, del segle XII, molt ben conservada. 

A la porta ens espera una noia de Turisme que ens fa una visita guiada i una explicació molt intensa, tant pel que fa a l'arquitectura com a la pintura de les parets i els retaules.

Arribem a Encamp cap a les quatre de la tarda i anem de cap a la piscina de l'hotel.

Una etapa ben maca, hem tingut sort que ha refrescat i ha estat molt agradable de fer, amb uns boscos molt acollidors i unes vistes aèries de les dues valls molt espectaculars.

Dades tècniques:
Distància / desnivell: 16 kms / (+1.050m),(-1150m)
Temps: 7 hores amb aturades.
Dificultat: Mitjana-baixa.

Per baixar-se el track i informació de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/arans-encamp.php

GR-11 D'Encamp a Refugi de l'Illa

GR-11 D'Encamp a Refugi de l'Illa

Dia 19/07/2020
Som a Encamp, Andorra. Ens aturem dos dies per descansar, fer compres i petites ascensions que ens serveixin d'entrenament abans de començar l'etapa. Aprofito per fer canvi de botes, tinc les soles prou gastades i per la muntanya no és bo patir relliscades, cal anar amb el peu ben segur, és fonamental una bona sola amb un bon dibuix.

Comencem ben d'hora la pujada cap al llac d'Engolasters perquè el dia es presenta calorós. Fins al llac el camí és molt ben marcat i arreglat. La única dificultat són els 400 metres de pujada en dos kilòmetres i mig.
Arribem a un petit aparcament on trobem molt ben indicat el camí pel qual hem de continuar: una pista molt arreglada i ben senyalitzada. Continua la pujada fins a un coll amb taules per fer picnic, el coll Jovell, on tothom qui hem trobat que sortia d'Engolasters s'atura a beure una mica d'aigua.
Des del coll iniciem un petit descens per un camí pla, blanc, que ens relaxa i ens introdueix bosc endins, tot seguint al costat del riu Madriu, un riu preciós, amb vegetació frondosa. El paisatge és preciós. Anem trobant gent amunt i avall, és un tram prou concorregut.

Ara el camí comença a pujar cap al refugi de Font-verd. És un refugi no guardat però molt ben conservat i endreçat, amb lliteres, taules i lloc per fer foc i cuinar. 

Hi trobem una família amb nens i gos que han passat la nit i ara tornen cap a Encamp. L'indret és obert, amb prats i molt agradable per passar-hi la nit i veure un bon cel estrellat, més tenint en compte que aquests dies és visible el cometa Neowise.

El bosc és variat i hi ha diversitat de flors alpines.

La pujada es fa més continuada, les pinedes van deixant lloc als prats alpins; podem trobar una antiga cabana-refugi de pastors. Seguim pujant fins que arribem al refugi dels Orris, on decidim descansar i menjar l'entrepà i fruita que hem comprat a Encamp.

Seguim pujant, ara trobem alguns estanys i el paisatge és més rocallós, sóm a 2.400 metres d'altura i es nota, recorda una mica el pirineu central.

Pensem que no falta gaire per trobar el refugi, però no acaba d'aparèxier. Finalment, al fons, darrere unes roques, s'albira un anemòmetre. A sota deu haver-hi el refugi, imaginem i volem creure, perquè quan falta molt poc, com és el cas, el camí es fa més llarg i pesat. Hi arribem prou sencers, no és una etapa dura.

El refugi és totalment reformat de fa pocs anys i és un cinc estrelles. El problema del COVID19 els andorrans s'ho han pres molt seriosament: prenen la temperatura a tothom qui vol accedir-hi, li fan el test del COVId19, la prova en sang (10 minuts) i si dóna negatiu se li garanteix l'entrada. Cas contrari, ha de tornar a buscar un refugi no guardat.
Cada grup que arriba ocupa una habitació, independentment del nombre de persones. Nosaltres som 2 i ens deixen una habitació sencera de 8 llits.

 

El refugi es troba a la banda nord de la serralada que formen els pics de la Tossa plana, el Setut, Perafita, Muga, Vallcivera i altres, en la vall creada pel riu Madriu, que té l'orígen en l'estany de l'Illa. Fins avui, sempre havíem estat a l'altra banda, a la cara sud d'aquesta serralada.

Pels voltants trobem granotes, algun petit ratolí de muntanya, gencianes i sentim les omnipresents marmotes com s'avisen davant els intrusos.
L'estany de l'Illa és un lloc preciós per a prendre un bany quan el sol fregeix de valent.

És una etapa gens complicada, amable, agradable, de paisatges molt bells, exuberant, amb aigua, boscos i vegetació arreu, excepte en el darrer tram, que l'altura limita la vida als prats alpins i el rocam castigat per l'erosió, temperatures i la neu.
El GR és fàcil de seguir, amb les marques ben clares i a la vista.


Dades tècniques:
Distància / desnivell: 16 kms / (+1.380m),(-125m)
Temps: 7 hores amb aturades (marxa de gent amb 65 anys a l'esquena).
Dificultat: Mitjana-baixa, malgrat tot és pujada.

Per baixar-se el track i informació de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/encamp-illa.php

GR-11 De Refugi de l'Illa a Refugi de Malniu

Dia 21/07/2020
Som al refugi de l'Illa, a Andorra.
Esmorzem a les 07:00 del matí per començar l'etapa que ens ha de dur, a Catalunya, al refugi de Malniu, situat per damunt del poble de Meranges, als peus del Puigpedrós, un dels gegants de la Cerdanya, amb 2.915 mts d'altitud.
Ens acomiadem del refugi i els qui el gestionen amb enyor, doncs tant el lloc, com la gent i la cuina han estat excel·lents.
D'inici, cal fer una petita ascensió (64 metres) fins al coll de l'Illa. 

A la nostra dreta contemplem el cim de la Muga, amb l'estany del mateix nom a la cara sud. 

Abandonem Andorra i entrem a Catalunya, en un descens pronunciat que ens durà a apropar-nos al riu de Vallcivera, que du el mateix nom de la vall i el pic que trobarem a l'est de la Muga. El primer tram és rocallós, però aviat arribem al marge del riu i el camí va alternant prats, pastures i el propi riu. Comprovem que les marques del GR ja no són tan clares com a Andorra, fa temps que ningú les actualitza i alguns cartells en cruïlles de camins estan totalment esborrats, doncs són fets i impresos en plàstic i el sol ha fet desaparèixer les indicacions.
Anem baixant i seguint la vall, tot passant dels 2.544 del coll de l'Illa als 2.080 de la cabana dels esparvers. Aquests prats són plens de vaques, cavalls i tàvecs, hi hem estat anteriorment quan vàrem pujar des del poble de Viliella, a la cara sud, tot fent la vall de la Llosa. Ens aturem a menjar un mos i beure una mica d'aigua abans d'iniciar l'ascens. 
Localitzem el pal senyalitzador on indica la confluència de diversos camins i comencem a pujar. Hem de passar de 2.070 fins a 2,697, a la portella d'Engorgs, una bona pujada, forta, d'aquelles que vas pujant més i més i mai s'acaben. La vegetació es va transformant segons anem pujant, desapareixen els boscos i resten els prats, les concentracions de neret, amb els seus eixams d'abelles prenent el nèctar i els crits de les marmotes. Alguns dels matolls de neret estan prou aixafats, doncs durant  part de l'any són coberts de neu.

Finalment, arribem a un extens prat, on pasturen cavalls i vaques. Veiem alguna gent pujant al bony del Manyer, de 2.806 metres, a la nostra dreta. 

Continuem pujant, ara molt suaument, fins arribar a la portella de Calm Colomer. En arribar-hi, trobem que tota la portella és colgada de neu, com si fos la cascada glaçada d'una presa i és impossible baixar pel camí sense grampons i piolet, dels quals no disposem. Decidim desviar-nos cap a la dreta, tot pujant una mica fins que s'acaba la neu gelada. Allà no hi ha camí, solament roques i hem de baixar unes desenes de metres arrossegant el cul com podem, perquè el pendent és prou vertical i el terra és format per granit podrit, sauló, i roques que es desprenen. Tot plegat, rellisca prou i és fàcil que acabem estimbant-nos si no anem amb compte.
Al cap d'uns cinquanta metres, podem anar-nos adreçant cap al camí fins que el podem tornar a seguir muntanya avall cap a l'estany de la portella. 

 
Allà, trobem la segona granota del nostre viatge, palplantada enmig del camí, sense immutar-se, tot observant el nostre patiment. La Rosa comenta que potser ens vol donar algun missatge? Seguim entre prats i roques fins arribar a l'estany d'Engorgs.

 

Continuem i més endavant trobem els estanys dels minyons, no gaire macos, comparats amb altres que hem trobat al llarg dels pirineus.

 

 Poc a poc van desapareixent les roques i els prats s'apoderen del terra i fan més agradable el descens cap al refugi d'Engorgs o Folch i Girona (2.375 m). 

Fa una mica de pena, fet malbé per la duresa de la meteorologia que impera a la zona i no s'ha fet manteniment. Dintre tot és negre de sutge. Els voltants són molt bells, amb prats i un riu que baixa cap a Meranges. Ens aturem a dinar i a mullar-nos els peus. Durant l'estona que som allà hi arriba força gent que fan circulars o l'ascens al Puigpedrós.

 El camí comença a baixar fins arribar a una mena de balconada que anem seguint a mitja alçada, per la cara sud del Puigpedrós. El camí és estret, fent constants pujades i baixades, si bé, en general fa pujada, fins que no passem a l'altra cara de la muntanya, on hi ha el refugi de Malniu. És un camí estret i poc agradable, perquè segueix tot el vessant de la muntanya, prou inclinat. A més, és l'hora de més calor, entre les tres i quatre de la tarda. En alguns llocs solament hi ha terra i pedres soltes i has d'anar amb compte.

 
Quan arribem a l'altre vessant de la muntanya el paisatge canvia i és substituït per un camí que baixa suaument, entre boscos i prats, fins als refugi de Malniu (2.130 m).

 
Arribem al refugi i trobem que hi ha establert un dispositiu de desinfecció arreu, a l'escala per pujar a les habitacions cal trepitjar una estora impregnada de desinfectant, als lavabos cal desinfectar-los abans i després de fer-los servir, i arreu on vagis.
Les habitacions són grans amb moltes lliteres i han compartimentat grups de llits amb planxes verticals per mantenir separació. Nosaltres ens ubiquem a un forat de dos llits. Del total de 20 llits (aprox) hi ha tres grups de gent, una altra parella i una família de quatre membres.
Dintre el refugi cal dur sempre mascareta, no hi ha crocs, cadascú ha de dur els seus, ni tampoc mantes, cal dur el propi sac.

Etapa de dificultat mitjana, no és complicada tècnicament però el fet de baixar i pujar diverses fondalades i colls la fa dura. Per compensar, no és excessivament llarga i es pot fer amb tranquilitat, sense patir per l'arribada al refugi. 
A tenir en compte el tema del gel i neu a la colla d'Engorgs. pel que vàrem veure, segurament s'aguanta fins a finals d'agost.

Dades tècniques:
Distància/desnivell: 14,6 kms / (+760m),(-1.120m)
Temps: 5h20min (temps de marxa sense aturades). Els majors de 65 anys (el nostre cas), 8 hores amb aturades. Dificultat: Mitjana.

Per baixar-se el track i informació de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/illa-malniu.php

GR11 De Planoles a Núria

GR11 De Planoles  al Santuari de Núria.

Dia 21 de juliol de 2021

Es prepara una jornada dura, amb dues ascensions ben fortes i divertides, la primera de de Planoles al collet de les barraques (de 1.260 a 1.900)  i la segona, de Queralbs a Núria (de 1.230 a 1.965).

Decidim que el pitjor enemic que podem trobar és la calor i cal, per tant, sortir ben d'hora. Per sort, a Cal Sadurní hi estan avessats i ens preparen l'esmorzar a les 06:30 del matí i podem començar la marxa a les 07:00

El dia abans hem anat en el tren a buscar el cotxe a Puigcerdà, on l'havíem deixat en començar l'etapa anterior. Ara, pugem amb el cotxe fins el càmping Fosses, a la part alta del poble i on té l'inici l'etapa del GR11. El tornarem a deixar abandonat fins que no arribem a Setcases. La logística és molt complicada, ja sigui utilitzant transport públic o particular quan es fan trams en diferents èpoques de l'any.

La pujada és ben costeruda, constant, però el fresc del matí la fa suportable. Trobem una zona de prats equipada per a fer foc i bancs on menjar. 

Més amunt trobem el refugi del corral blanc que deixem a mà esquerra i continuem pujant.

El camí no és ben marcat, cal anar amb compte. Sortim a la carretera i continuem en direcció nord-est. Trobem una família recollint pinyes. Ens diuen que són per a fer Ratafia. Primera notícia que la Ratafia es faci amb pinyes, però ja diuen que cadascú la fa com vol. Mirem de trobar una drecera que ens estalvia un bon tros de carretera, a mà esquerra, marcada amb senyals grocs. 

Arribem al Collet de les Barraques. Comencem a baixar per una zona de prats, on trobem un grup de cabirols.

Baixem fent via cap a al riu Tosa, travessant el bosc, el terra entapissat d'herba. És una baixada molt agradable. Podem trobar algunes deus que sorgeixen del terra. Abans d'arribar al riu Tosa trobem la font de l'home mort. Creuem el riu per una planxa de fusta i comencem a baixar cap a Queralbs, pel vessat esquerra de la vall. En el vessant dret hi ha una pista forestal que arriba fins a la font.

Seguirem les marques vermelles i blanques per una pista que aviat es converteix en camí. Apareixen avellaners, boixos i prats sembrats de flors de tots els colors, especialment hi predominen les grogues. Les papallones també hi són abundoses, compartint-les amb diferents espècies d'escarabats. 

A poc a poc, ens allunyem del riu, el camí gira cap a l'est i trobem un refugi de pastors.

Més endavant trobem, a mà esquerra, una cinglera anomenada les roques de l'Andreu. 

Al cap de poc trobem un rètol que ens adreça a la font dels Plaus. La base de la font és un petit dipòsit on es poden trobar granotes en totes les fases de creixement: capgrossos, capgrossos amb quatre potes, granotes... 

A la dreta de la font, una mica més avall, trobem la casa dels Plaus, un mas amb les portes i finestres tancades (imaginem que és per a evitar que la gent hi entri a dormir). Al seu davant es conrea farratge per als ramats.

 

Poc després sortim a una pista que seguirem breument (100m) a l'esquerra. Caldrà anar seguint les marques, doncs el camí va fent drecera per estalviar-nos les corbes de la pista. 

Arribem a un revolt de ferradura prop del poble. Abans d'arribar-hi trobem una ermita, sant Sebastià, no és gaire antiga, de mitjans segle XIX.

Continuem el camí que ens porta a una pista de ciment per la qual accedim al poble. Al poc, trobarem l'església de Sant Jaume que val la pena visitar.

 

Travessem el poble de Queralbs seguint el carrer per on hem arribat fins que apareixen uns cartells verds que indiquen Núria a l'esquerra.  A la fi del poble la pista de ciment dóna pas a un camí, travessem una estreta carretera i poc després passem la Font de la Ruira, just abans de trobar-nos amb les vies del cremallera. El bosc per on puja el camí és impressionant, amb gran quantitat de boixos i avellaners.

Poc després arribarem a una cruïlla, a l'esquerra: a Núria per Roc del Dui, a la dreta pel Pont de Cremal. El GR11 segueix el camí de la dreta. Quan hem passat per aquest desviament hi havia cartells prohibint de fer la via del Roc del Dui per perill de caiguda de roques. Continuem la pujada i, al cap d'una estona, el camí baixa cap al Pont de Cremal, el seguirem baixant per unes escales fins arribar al camí que discorre pel fons de la vall. 

Tornem a pujar i trobem la cascada del sastre i, més amunt, la cascada de la cua de cavall. 

La pujada per la vall és un dels recorreguts més bells que hem fet mai. La duresa de l'ascens s'oblida tot veient el paisatge que ens envolta, els gorgs, les cascades, l'abundor de vegetals. A un costat de la vall ens acompanyen les vies del cremallera i pel nostre costat un camí empedrat iniciat en època del romans i continuat fins a principis del segle XX. 

En un darrer esforç assolim el mirador de Núria, des d'on es pot albirar tot el circ que formen les muntanyes i on s'encabeix el santuari, l'embassament i altres construccions lúdiques. Val la pena la pujada, tant pel que hi trobem mentre anem progressant com pel que trobem en arribar al mirador.

Ara, solament ens resta seguir el camí, en suau descens, fins arribar al complex. Abans, però, passarem per la font del Dr. Bassols i l'ermita de Sant Gil, patró dels pastors i iniciador de la llegenda del santuari. Ell fou el creador dels tres objectes místics i la imatge de la mare de Déu. Diu la llegenda que les poques pertinences del sant eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors a oració i compartir amb ells els menjars, una imatge de la Mare de Déu que ell mateix havia fet amb fusta de noguera, i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes. El pastor Amadeu va cercar-los sense èxit, aixecant l'ermita de Sant Gil de Núria. Després, un altre pastor trobà els objectes de manera miraculosa quan un bou no parava de gratar el terra i bramar. Els objectes es conserven al santuari. Cal anar-hi, posar el cap dintre l'olla que hi ha sota la creu i que algú toqui la campana que se situa al costat. Llavors, demaneu un desig. 

Dades tècniques:

Distància / desnivell: 19 kms / (1440), (- 750)

Temps: 8:30 amb aturades.

Dificultat: el desnivell acumulat. 

Per baixar-se el track i informació de la ruta:

https://travesiapirenaica.com/gr11/planoles-nuria.php