Dia 8 de setembre de 2021
Etapa 25 de la transpirinenca
Hem dormit al refugi de Colomers, un dels més populars del pirineu, doncs acull gent provinent de diverses intencions. S'hi troba gent que fa els Carros de Foc, el GR11, altra que s'inventa recorreguts alternatius o que simplement ha pujat de Salardú per a passar un o dos dies fent alguna caminada pels llacs que farceixen aquestes muntanyes.
S'obre el llum a les set del matí i comença l'esmorzar a dos quarts de vuit. Intentem evitar l'allau de gent que es desencadena a partir de l'encesa i que saturarà els banys i la zona de motxilles i botes, llevant-nos mitja hora abans. Hi ha, però, un grapat de gent que han tingut la mateixa idea i la planta baixa es converteix, en pocs minuts, en una mena de mercat persa on tothom intenta ordenar l'equipatge allà on pot.
L'esmorzar és de batalla: cafè amb llet o llet amb cola-cao, torrades, mantega, líquid emulador de suc... com a la majoria de refugis. Hem demanat pic-nic per a endur-nos i la composició també és similar a la de la resta de refugis: entrepans, tetrabrick petit de suc, poma, el sobre de fruits secs "cocktail" que mai conté (deu ser massa car) avellanes, tampoc, ametlles ni anous.
Sortim del nou refugi de Colomers i anem a cercar el vell. Allà, baixem fins a la pressa i la travessem. Un cop a l'altra banda, trobem el desviament per baixar a Salardú. Nosaltres enfilem amunt, cap a l'est, per a trobar els dos primers llacs, el Long i el Redon.
Voregem els llacs per la dreta per tal de continuar l'ascens cap al llac Obago. El camí i els prats són ocupats per les vaques. Cal fer-se l'orni, caminar com si elles no hi fossin, sense mirar-les directament als ulls. Diuen les males llengües que si ho fas se senten reptades i tens possibilitat de rebre un atac directe. Més val no comprovar-ho, doncs són bèsties molt grosses i una topada et pot provocar fàcilment la fractura de costelles o algun altre os.
Hem pujat uns dos-cents metres, per bon camí i quan mirem enrere no parem de veure imatges idíliques, de postal antiga marca Escudo de oro, fetes per l'Antoni Campañà.
El camí segueix el marge del llac Obago fins que comença la pujada cap al port de la Ratera, uns tres-cents metres de desnivell. És una ruta molt concorreguda i no parem de creuar-nos amb altres grups que fan petites aturades per hidratar-se i menjar alguna cosa abans d'iniciar l'ascens.
Anem pujant de cota tot fent ziga-zagues, fins que assolim el port.
Les vistes són espectaculars per la banda oest i resumeixen, en un cop d'ull, tot el recorregut fet fins ara.
El port de la Ratera dóna lloc a una mena de pla on s'acumula una munió de gent, doncs allà es creuen el nostre GR11 amb el GR211-4 i el sender dels Carros de Foc.
L'estructura geològica del port es troba suspesa entre el Tuc de la Ratera i la Serra de Saboredo. A partir d'aquest punt comença el llarg descens pel barranc de la Ratera. Una mica més endavant, trobarem el desviament cap al refugi d'Amitges. Diuen les llengües consultades que el refugi d'Amitges està prou bé i que el refugi d'Ernest Mallafré ha quedat desfasat i és massa petit i que és millor anar a dormir a Amitges. Nosaltres seguim el track de la "transpirenaica" i, per tant, ignorem els consells i continuem barranc avall, per un camí no gaire complicat, amb algunes roques granítiques que, com a tot el pirineu, si tens les cames curtes, et fan patir una mica. En aquest tram, però, les incidències d'aquest tipus són mínimes i es baixa prou còmodament.
Els prats comencen a minvar i són substituïts pels avets i pins.
Passem prop de l'estany de les Obagues de Ratera i, més avall, entrem a una pista forestal que ens durà, al cap de pocs minuts a l'estany de Ratera.
La zona ja és patrimoni de les masses que s'hi desplacen per a gaudir de la natura. Famílies senceres, dues i fins i tot tres generacions, utilitzen els serveis motoritzats del parc per accedir-hi, fer una petita caminada o seure al costat de l'estany. També hi ha gent més agosarada que puja caminant des de Sant Maurici, tot seguint el riu de la Ratera, per a gaudir dels salts d'aigua que es troben entre aquests dos llacs.
Per arribar a Sant Maurici es pot seguir el camí de les cascades o la pista per on pugen els tot terreny. El track de la "transpirenaica" ens fa anar per la pista. Al cap de pocs minuts ja podem albirar les vistes dels Ecantats i, al peu dels gegants, l'embassament del llac de Sant Maurici.
Imagino que deu ser un lloc amb molta màgia, però avui en dia sembla més un parc urbà, on una munió de gent s'escampa per les seves vores a fer pic-nics, migdiades, escoltar música i jugar amb els nens. A l'esquerra trobem una esplanada envaïda de tot terrenys que no paren de pujar i baixar gent des del poble d'Espot.
Al costat de la presa trobem el rètol que indica el camí cap al refugi d'Ernest Mallafré, a uns 250 metres.
En resum, una etapa ben maca, fàcil, sense dificultat si fa bon temps. Potser massa gent, perquè fa desaparèixer allò que sents quan fas el GR11: el silenci que et permet escoltar les muntanyes, els llacs, els arbres i prats, els crits de les marmotes i albirar, de tant en tant, cabirols i isards. L'allau humà ho fa difícil.
Dades tècniques:
Distància a recòrrer: 12,5 kms
Desnivell: (+580m),(-830m)
Temps : 6 hores amb aturades.
Per a baixar-vos el track i informació més detallada de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/colomers-ernestmallafre.php
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada