Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GR-11. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GR-11. Mostrar tots els missatges

GR-11. Material i utillatge imprescindible per fer la transpirinenca amb el mínim de problemes


Una bona motxilla:
La meva, una Millet de 60 litres, la de la Rosa una Osprey de 26 litres. Penso que ella hauria d’haver dut una de més capacitat, però volia portar el mínim pes i la manera que va trobar de limitar-ho és limitant la capacitat de la motxilla.
Característiques principals:
§  Ha de disposar d’un sistema que permeti adaptar-se molt bé a l’alçada de cada persona. Cal que es pugui pujar i baixar més o menys per tal que es mantingui per damunt del cul i ben arrapada a l’esquena, tot adaptant-se a la nostra alçada.
§  Que no et faci suar, que tingui algun material-estructura que limiti el contacte directe amb l’esquena.
§  Ha de poder quedar ben ancorada al cos, tant a la cintura, al pit i a les espatlles. El tema del pit és important per evitar dolors a la part superior de les espatlles.
§  Compartiment inferior separat: És molt interessant que tingui un compartiment inferior separat del principal (la Millet el té) perquè allà porto tot l’equipament d’aigua i puc accedir-hi ràpidament en cas de necessitat al Cover per la motxilla, pantalons pluja, capelina, Dry/Vent. Encara que es mulli quan el faig servir, quan el guardo no es mulla res de l’interior de la motxilla.
§  Compartiment superior o tapa: allà posarem les coses que necessitem disposar de forma ràpida: guants, racions energètiques, cartera amb diners, etc).

Uns bons pals:
Ajuden molt en situacions difícils, tant a les pujades com a les baixades: pujades abruptes, baixades enmig de roques i pedres lliscants, pas per vies d’aigua i altres moments delicats. Estalvien molt cansament de turmells, genolls i cames, dons part de la força la fas amb els braços. Mireu que tinguin cert joc esmorteïdor i que siguin fàcilment graduables. Aposto pels de pinça al costat, millor que els de rosca.

Un bon equipament per la pluja:
Consistent en diferents peces per protegir el cos i la motxilla.
§  Cover per a la motxilla
§  Dry/vent que aguanti situacions de pluja lleugera.
§  Pantalons d’aigua per evitar que se’ns mullin els de roba, la qual cosa provoca sentir-nos incòmodes i amb sensació desagradable que provoca malestar i desànim.
§  Capelina que aguanti milers de litres, amb mànigues i cremallera per al coll i un reflectant al darrere. És un element imprescindible quan la pluja passa de xiri-miri a tempesta, quan les gotes salten en tocar a terra.

Barret:
Que suporti una certa pluja (portarem el cap tapat per la caputxa del dry/vent o de la capelina, però la visera del barret ens protegeix de mullar-nos la cara) i filtri els raigs UVA del sol i pesi poc. Ha de tenir cordill perquè el puguem ajustar al cap i a la cara i no surti volant quan faci vent fort, especialment en els colls de les muntanyes. És molt més aconsellable un barret que una gorra. Ha de protegir del sol tot el cap i també el coll.

Botes:
Que aguantin l’aigua (Gore-Tex) que no tinguin gaire part de tela d’aquesta transpirable com la que tenen les bambes, en reixeta, sinó cuir. Cal evitar que la pluja o els rierols ens mullin els peus, és important tenir-los secs tant d’aigua com de fang. És molt important que siguin còmodes, que ens subjectin bé els peus i els turmells però no excessivament dures.

Cantimplores:
El consum diari d’aigua és molt personal, però recomano portar dues de 750 cls per anar equilibrats, una a cada costat. També és important portar pastilles potabilitzadores per si acabem les cantimplores i agafem aigua d’alguna font o rierol. Cal evitar els organismes tipus ameba i altres que ens provocaran diarrees i mals de panxa. Són pastilles molt petites i cada una serveix per potabilitzar un litre d’aigua

Sac de dormir:
No sabem si ens quedarem algun dia tirats i haurem de dormir en qualsevol racó. Ha de ser un sac que ens permeti suportar temperatures entre 3 i 10 graus i que no pesi (600 grams). Millor comprar un bon sac, ens ho agrairà el cos, tant per caminar (poc pes) com per dormir (no passar fred).

Roba:
Pel que fa a la roba cal evitar portar pes, després ho pagarem. És millor haver de rentar de tant en tant que no anar carregats i cansats.
§  Tres mudes de cada cosa que haguem d’utilitzar: samarretes, mitjons, calçotets. Podem fer servir com a pijama una de les mudes. Amb tres peces de cada cosa ja n’hi ha prou. El vestit habitual quan comencem a caminar, especialment al matí que fa fresca, ha de ser de 3 capes que podem anar traient o posant segons les circumstàncies, tot depenent del moment.
§  Paravent fi (100-200 grs): Particularment, la majoria de les vegades anava amb la samarreta tècnica i al damunt un paravent molt i molt finet que es plega i queda fet una bosseta. Això parava el vent quan era a llocs alts i no em calia res més, és qüestió de termòstats, la Rosa anava més tapada que jo.
§  Guants: han de ser poc gruixuts però que aguantin la pluja. No han de ser 100% impermeables perquè llavors són massa gruixuts i no són pràctics ni pel tacte ni per la calor que donarien. Els guants solament els faig servir quan la temperatura baixa per dessota de 10 graus, però això va amb cadascú, hi ha gent que no té fred a les mans. Van molt bé quan plou molt i la temperatura és relativament baixa, perquè tenir les mans mullades mentre camines i haver de fer servir els pals es torna quelcom fred i desagradable.

El Sistema de les tres capes:
Llegireu i sentireu parlar en diferents llocs del sistema de ceba o de les tres capes. És una manera fàcil i ràpida d’adaptar-nos a allò que ens trobem en cada moment. El Pirineu pot variar en pocs minuts, meteorològicament parlant. Podem començar tenint fred i al cap de poc tenir calor, tot depenent del desnivell del terreny o veure’ns atacats per un vent gèlid quan arribem a un coll. Per tant, hem d’anar preparats amb un sistema de roba que ens permeti adaptar-nos.
§  Capa 1: samarreta tècnica: és molt important, molt millor que el cotó que pessa més i no transpira. Amb la tècnica evitem pes i anar mullats, doncs s’evapora ràpidament la suor.
§  Capa 2: Polar finet, que no sigui gruixut perquè llavors passarem calor i no ens el posarem,
§  Capa 3: Un Dry/Vent que ens protegeixi del vent i la pluja fina.
Us he parlat abans que també diua un paravents finet que pesava molt poc. Sovint, si feia bon temps, tant sols utilitzava aquest element damunt de la samarreta tècnica.
Amb aquests elements podeu fer les combinacions que vulgueu, segons el vostre termòstat particular i el grau d’humitat, pluja i vent amb què uns trobeu.


Mitjons:
Mereixen un punt apart. El nostre taló d’Aquiles són els peus, els que aguanten tota la ruta i per tant cal tenir-los molt en compte.  Gasteu diners en uns bons mitjos que s’ajustin perfectament als peus, com si fossin una segona pell i tindreu molt guanyat en la lluita contra les butllofes. Com a exemple, de marca bona (cadascú que compri el que vulgui) tenim els “xsocks” amb filaments de plata per evitar la pudor. Podeu dur 3 parells.


Calçat lleuger:
Per descansar quan arribem a lloc: xancletes, sandàlies, o quelcom semblant que no pesi.Cal treure’s les botes i deixar els peus lliures.


Mapes i dossier:
Haurem de tenir preparat un dossier plàstic, una mena de llibre Din A4 compost per tapes i fundes on posar els fulls individualment protegits (els venen a les papereries i hi ha de 10, 20, 30, i més fundes) on tinguem un full de cada una de les etapes explicada amb detall, amb les fites que ens indiquin els llocs per on hem de passar i què hi trobarem: fonts, desviaments, bordes, pobles, etc.
També necessitem una coberta de plàstic per encabir el mapa de l’etapa i el full de ruta. Aquesta coberta ha d’anar proveïda d’un element que ens permeti portar-la penjada del coll perquè consultem el mapa i el full informatiu i, alhora, no es mulli ni s’arrugui. Per tant, no ha de pesar ni tenir arestes agudes que ens punxin quan es vagi moment mentre caminem. La funda ha de ser lleugera i que no molesti. Podem construir-nos una amb una bossa mida A4 amb ZIP i a les papereries venen cordills amb targeter i un petit mosquetó. Ho podem aprofitar per construir la coberta. Els que venen específics per aquesta necessitat trobo que pesen molt.

Documents:
DNI, Targeta sanitària, targeta de crèdit.

Xiulet:
Per si cal demanar socors.

Navalla:
Per tallar el que calgui i per utilitzar-la com a ganivet pel menjar (fruita, pa, etc). Millor una navalla suïssa, de les senzilles, no cal portar una grossa que pessa massa.

Bruixola:
Per si falla el GPS i el mòbil.

Encenedor:
Per si hem d’encendre foc.

Cordill i pinces de la roba:
2 metres de cordill i 2-3 pinces de roba, per penjar allò què rentem.

Joc de corretges:
Per subjectar coses a la motxilla o on calgui (en venen al Decathlon)

Rotlle a mitges de cinta americana:
Per imprevistos (Ex: si se’ns cau la sola de la bota i hem de subjectar-la fins que no poguem canviar-la).


Distribució a la motxilla.
Departament superior extern (Tapa):
§  Coses que necessitem treure ràpidament (no per a pluja, això ho portem al compartiment inferior separat). Per exemple, el paravent molt finet, els guants, alguna racció nergètica, alguna corretja per fer lligadures, mocador, etc.
Departament superior intern (Tapa):
§  Coses importants que necessitem treure sense haver de buscar dintre la motxilla. Per exemple, la cartera amb els diners, carnets, etc. Els poso a l’interior perquè quan traiem coses de l’extern potser ens caurien i no ens adonariem. Llum frontal, xiulet, navalla, encenedor, bruixola mecànica, tirites.
Compartiments laterals i central externs (cos central):
§  Cada motxilla disposa de més o menys compartiments externs. En el cas de la meva (Millet) disposa de dos compartiments laterals que em van anar molt bé per encabir dues cantimplores de 750 cls. D’aquesta manera anava compensat. També disposa d’un compartiment central, on podem encabir altres objectes que volguem tenir localitzats i no ens caldrà estar remenant tot l’interior.
Compartiment interior (cos central):
§  És bo disposar les coses que utlitzem menys a la part inferior i les que utiltizem més a la superior. Va molt bé posar-les en bosses zip, a cada bossa un tipus d’element: samarretes a una bossa, mitjons a una altra, elements del GPS a una altra, etc. És més fàcil de localitzar i també evitem que, si fos el cas, es mullin les coses. Fins i tot ens permet posar roba rentada encara no seca i que no afecti la resta.
Compartiment inferior separat del principal (baixos):
§  Allà porto tot l’equipament d’aigua, el cover per la motxilla, pantalons pluja, capelina, Dry/Vent. D’aquesta manera no es mulla res de l’interior i puc accedir-hi ràpidament en cas de necessitat.


El GPS.
El GPS és la joia de la corona. Si fem rutes desconegudes i tenim mal temps, especialment boires, és el millor invent i l’eina més pràctica. Jo he utilitzat el Garmin 64S. Per al Pirineu carreguem els mapes Topo-Pirineos Hispania (gratuïts) a la web corresponent  (http://topopirineos.blogspot.com/2016/06/descargas-de-la-version-80.html) i de la web transpirenaica carreguem els tracks de les etapes (https://travesiapirenaica.com/gr11/gr11.php). També els podem trobar a la web Wikilog ( https://ca.wikiloc.com/) . Amb això estem protegits, dona una seguretat increïble, tant que gairebé et permet no fer servir cap mapa. De tota manera va bé per tenir la imatge del conjunt, doncs la pantalla del GPS és petita i la fem servir per veure que no ens sortim del camí, no per tenir imatge del conjunt de la comarca.
L’aparell també disposa d’altímetre, brúixola, distàncies recorregudes, temps que estem marxant, temps aturats, mitjanes, etc. El millor lloc per dur-lo i consultar-lo és agafat amb un mosquetó en un dels tirants de la motxilla, que no ens pengi gaire perquè ens faria nosa. Si l’hem de fer servir molt sovint (boira) el podem dur penjat del canell amb una corretja que ens podem fabricar a la nostra mida (corretges del Decathlon).

Accessoris necessaris per al GPS:
§  Joc de piles recarregable (jo en portava 8) i carregador. El GPS ens fa servir dues i duren una jornada i mitja fent-lo servir sovint. Però cal estar previngut per si trobéssim que no podem recarregar les piles. Així, tenim coberts deu dies.
§  Bossa protectora per a la pluja per al GPS. Es poden comprar al Decathlon. Com que són botons mecànics funciona perfectament.


El Mòbil.
Necessari per emergències. A més, si tenim cobertura (moltes vegades no n’hi ha) podem tenir instal·lades eines: altímetre, bruixola, mapes, previsió del temps, etc.

Accessoris necessaris per al mòbil.
§  Carregador.
§  Funda pluja per al mòbil (Decathlon)
§  Funda per no haver d’estar treient constantment el mòbil si el fem servir de màquina de fotos. A l’Altaïr i altres llocs en venen unes de roba que van prou bé (Deuter o similars) i et permeten de dur-lo penjat en bandolera o agafat amb alguna corretja o mosquetó en els tirants de la motxilla.


La Fotografia.
El pes és molt important. Per tant, vaig decidir prescindir de la màquina i el carregador i fer servir el mòbil. No soc cap gran fotògraf i el meu mòbil té una bona càmera. Després, les fotos les retoco amb l’ordinador. Els bons fotògrafs no feu cas de la meva opinió i porteu la màquina i el carregador, però penseu sempre en el pes.


La Tenda.
Si podem estalviar-la millor, però haurem hagut d’assegurar que tenim lloc on dormir a cada final d’etapa. Si no hem pogut reservar haurem de dur una tenda. També podem decidir portar-la si no veiem clar d’acabar alguna etapa i que potser no arribarem al refugi o l’hostal. Si decidim que és necessari dur-la recomano porteu una tenda per a 2-3 (si aneu en parella, com nosaltres) que pesa 1.750 grams i és molt fàcil de muntar. Per exemple, la “VAUDE Power Lizard SUL 2-3P”. Teniu un vídeo a Youtube on us expliquen com muntar-la i les característiques principals (https://www.youtube.com/watch?v=SsNI-R-NdDs) La podeu comprar per internet o a qualsevol tenda que tinguin aquest material. Consulteu quants litres de pluja aguanta i preus, varien molt d’un lloc a un altre.


Menjar.
Hem d’iniciar l’etapa havent fet un bon esmorzar al refugi o l’hostal on haguem dormit, la qual cosa ens permetrà aguantar fins a l’hora de sopar, quan arribem al següent refugi i ens evitarà portar pes. Durant la jornada va bé dur algun plàtan (molt important, ens proporciona calci, sodi, potasi), poma, xocolata (molt important, ens dóna energia), fruits secs, un entrepà petit per dinar, i algunes barretes o gels energètics. Per després de dinar, quan ja portem més de mitja jornada i comencem a estar cansats és bo portar algun gel energètic compost de cafeïna i glucosa. Et dóna una dosi extra d’energia per fer més suportable el que queda d’etapa.


On Dormir.
Millor reservar amb antelació tots els refugis o hostals de final d’etapa. Serà més car però anirem més descansats. No haurem de dur pes de la tenda, ni del sac. També ens estalviarem dur pes de menjar, estris per cuinar, fogó, ets. doncs hi podrem esmorzar i sopar. Cal haver reservat abans de sortir si no volem tenir sorpreses desagradables i haver de dormir al ras o en la tenda, si la portem, perquè el refugi és ple. Especialment dificultosos són els caps de setmana.
En algunes zones no hi ha lloc on dormir a la mateixa ruta i cal fer un desviament d’uns quants kilòmetres fins algun poble (de vegades més de 15), borda o refugi lliure i l’endemà tornar-ho a fer per continuar l’etapa. També podeu fer vivac o plantar tenda, es clar. En casos d’alguns hostals a pobles fora de ruta es pot trucar perquè ens vinguin a buscar en un punt que la ruta creuï la carretera i tornar-nos l’endemà. De vegades ho fan els mateixos dels hostals o cases rurals i si no poden fer-ho ens donaran el tèlefon d’algun taxista que ho faci. Cal anar amb la llista dels telèfons dels llocs on hem de dormir i dels serveis de taxis. És bo trucar el dia abans d’arribar per recordar-los-hi.


Preparació dels peus.
Aguantarem el que els nostres peus aguantin, cal que ho tinguem clar. Uns peus amb ampolles us faran patir molt i molt. Per tant, cal mimar els peus, tractar-los amb molta cura i ells us ho agrairan i us ajudaran a assolir el repte.
Primer de tot, us he parlat dels mitjons i les botes com quelcom essencial per a conservar-los en bon estat. Ara us parlaré de la rutina diària. Cada dia, abans de posar-vos mitjos i botes cal que us empastifeu els peus, especialment les zones que més freguen amb les botes, d’algun compost que les protegeixi. En el meu cas cada dia me’ls empastifava amb una barra de vaselina. La Rosa, seguint els consells d’una persona que fa xtrem, portava un preparat que, a més de vaselina incorporava algunes substàncies florals. Un cop ben empastifats, ens posàvem els mitjons i les botes. En arribar a la fi de l’etapa, molt important posar els peus en remull en aigua el més freda possible durant un quart d’hora. Amb aquesta tècnica us haig de dir que no vàrem tenir cap problema, ni butllofes, ni pell enrogida.


Acabats els prolegòmens i consells preparatius, passo a explicar-vos com van anar les etapes.

GR-11. Consells previs per afrontar la Transpirinenca


Han estat sis mesos de preparació exhaustiva, una mica massa pensava, però ara que hem començat el viatge veig que no, que han estat necessaris. Anem equipats amb tot el que hem pensat que calia i, de moment, no notem que ens manqui res (més endavant veurem) i això tenint en compte que hem hagut de suportat sol, pluja i vent. Solament ens ha mancat el fred.
Vàrem tenir la sort de llegir experiències d’altra gent que ho havia fet abans, fins i tot algú va arribar a publicar un llibret de caire gairebé psico-espiritual, amb el títol “El cor de les muntanyes”. L’autor és en Toni Barnils, a l’editorial Tushita edicions. També va ser important i divertit llegir el blog ( https://almudenama.wordpress.com/tag/gr-11/) d’una noia que va començar el GR-11 com nosaltres, pel cap Higuer. L’ha fet en diferents trams, des de l’any 2012 i ha acabat el 2016. El primer tram, el d’Euskal Herria, el va fer sense preveure gens el que necessitaria i, com a conseqüència, inevitablement, li va pasar de tot. Aquest relat ens va ajudar molt, doncs disposàvem de molta informació sobre allò que no s’havia de fer, i allò que sí calia fer, què havia resultat imprescindible i que no. Impagable el relat. T’estimem, Almudena.També és molt important consultar internet, doncs hi ha un bon nombre de blogs i pàgines web. La més important de totes, sense dubte és la “Travesia Pirenaica” (https://travesiapirenaica.com/gr11/gr11.php). Fàcil de trobar, solament cal escriure a Google “GR11”. Té informació exhaustiva etapa per etapa, amb mapes, descripció detallada de cada etapa, gràfica de desnivells, fotografies... un plaer i un luxe.
També va ser impagable haver fet quinze dies d’entrenament a la Cerdanya, amb sortides organitzades tot tenint en compte els kilòmetres i desnivells als què ens hauríem de sotmetre. Importantíssim, ens ha posat en forma i les etapes, de moment, no ens han sorprès, ja estàvem preparats per fer-les.

GR-11. De Barcelona a Irún.


 Dia 1. (04/06/2018) De Barcelona cap a Irún, per iniciar la transpirinenca.
560 kms.




Descripció de l’etapa:

Sortim de Barcelona en tren (Alvia), amb seient reservat per anar fins a Irun. El tren surt de l’estació de Sants a les 07:30 i primer cal passar controls de seguretat (Policía, detectors), o sigui que cal matinar per ser-hi 30 minuts abans, ja que es fan cues i podriem perdre el tren. Són 6 hores fins a Donostia i si no haguéssim reservat seient podriem haver-les passat drets. Durant el vitge tenim com a veïnes de seient dues dones grans, neo-zelandeses, que venen a visitar el País Basc. Nosaltres vàrem visitar el seu país fa uns quants anys i intercanviem informacions.
En arribar a Donostia cal baixar del tren i agafar un rodalies fins a Irun. L’intercanvi significa haver d’esperar 45 minuts a l’estació. Aprofitem per menjar els entrepans que ens hem preparat a casa i la fruita. Plou amb ganes.
El rodalies és una mena de metro perquè Donostia i Irun estan pràcticament enganxades en una gran conurbació. Cap a les 15:30 som a Irun i anem a buscar l’hotel on passarem les dues primeres nits. Deixem les coses i anem a fer un volt per la ciutat. És una ciutat prou gran, molt nova o potser és que han enderrocat els edificis vells (?). Té una via principal que la creua d’esta a oest i on es troben totes les botigues de més prestigi, com a la majoria de ciutats. L’ambient és bo, però ens plou tota l’estona. Pugem cap a la part alta però els edificis no ens deixen veure el mar. Cap a les 20:00 decidim entrar a sopar a un bar-restaurant d’una zona propera al centre comercial (carrer Colon). Demanem amanida amb trossos de rap, bolets i mil herbes. Bona. Jo demano callos, bons, i la Rosa croquetes de pernil. Són molt grans, els anomenen “croquetones”, també molt bones. Sembla que es compleix la dita que al País Basc arreu es menja bé. Tota anant cap a l’hotel després de sopar explorem el camí que farem el segon dia, la segona part de l’etapa. Aquesta primera la hem dividit en dos perquè en total és de 32 kilòmetres i ens ha semblat que, per començar seria massa. Hem preferit començar tranquils, amb una mena de prèvia, com la contrarellotge d’inici que fan els ciclistes. Fem servir el GPS des de l’hotel i trobem la ruta que va seguint pels diferents carrers de la ciutat fins arribar als afores, a l’autopista. El GR la creua per dessota. Molt ben senyalitzada. Comencem a tenir la sensació de que aixó va de debò!
Per ser el primer dia, amb el trasllat, no ha anat malament. Plou i estem preocupats pel mal temps, perquè demà ja hem de fer la primera etapa. Consultem el temps per la tele: malament, anuncien pluges per demà i per tota la setmana, pluges fortes. Què hi farem!


Resum Itinerari
Tren Alvia Bcn Sants 7,30h – Irún 14,13h 6h 45’ amb canvi a Donosti a un de rodalies.
Dónde dormir
Hotel Alcazar, Avda Iparralde, 11 tel 943620900 -  943620490.
Alternatives per si de cas (de la Travesia Pirenaica):
En Irún os recomendamos la Pensión Gema (buen precio y muy cerca de la estación de tren y el GR11) y el Hotel ETH Irún (muy confortable, de construcción ecológica, cuenta con restaurante. Se encuentra junto a la frontera, al lado de la AP-8).

GR-11. Des de Irun fins a Bera de Bidasoa.

Dia 3 (06/06/2018) Primera etapa del GR-11. Segona part.
22 Kms.




Descripció de l’etapa.

Sortim d’Irun cap a quarts de nou. El camí del GR-11 dintre la ciutat va per l’avinguda principal, passa per l’Ajuntament i et condueix als afores. Passem per una escola on estan arribant els autocars dels nens per entrar-hi. Són nens petits. Els mestres els parlen en basc però veig pocs que el parlin entre ells. Em recorda casa nostra.
Abans d’arribar a l’Autopista arribem a una zona anomenada “circuito saludable”, una mena de circuït que transcorre per jardins prop del riu que permet passejar o fer running. Passem per sota de l’autopista i trobem a ma esquerra la pujada a l’ermita de San Marcial. És una pujada de més de 30 graus d’inclinació, asfaltada, que en menys d’un kilòmetre puja dos-cents metres. Per començar, deu ni do. Arribem xops de suor a l’ermita. És una zona de picnic, amb un bar-restaurant i una vista esplèndida de tota la badia d’Irun i Hendaia. Val la pena pujar-hi solament per la vista.
Trobem alguns que han pujat per fer exercici. Un parell de persones ens demanen si anem a fer el GR-11 i ens diuen que ahir, el camí per on passàvem baixava amb un pam ben bo d’aigua. Devia ser la mateixa tempesta que ens va agafar a nosaltres al cap Higuer. Ens informen del què trobarem, tot assenyalant les muntanyes del fons per on haurem de passar i ens diuen que el camí està prou ben senyalitzat.
Continuem endavant i fem una altra pujada, aquesta d’uns 2 kilòmetres, que ens torna a enfilar dos-cents metres més amunt. És una pista que va pujant pel bosc. Trobem uns quants ciclistes de muntanya que baixen, fets unes autèntiques bales. Solament de veure com baixen m’agafa la por.
Arribem a una zona de prats, on hi ha cavalls i un monòlit. És el senyal a partir del qual, si l’ultrapassaves, et podien considerar desertor. Ara ve baixada i continuem per boscos i prats. El camí va paral·lel a la carretera fins que es desvia cap a uns prats ocupats per vaques negres, fan una mica de por, i ens obliga a passar molt a prop seu. De moment però, no ens ataquen. En general, les vaques que hem trobat semblen més pacífiques que les catalanes.
Els paisatges són canviants amb roures, faigs,castanyers i prats de falgueres plens de didaleres. Tot el que haviem pujat ara ho fem de baixada. Si haviem pujat 400 metres ara baixen 380 per una pista forestal amb molta pedra solta i aigua, un pel pesada. Finalment arribam a una zona plana. El camí és tot boscuriós i molt agradable, però comencem a necessitar descans i menjar alguna cosa per tornar a recuperar forces. Volem fer-ho quan arribem a l’embassament que tenim marcat com a molt proper però sembla que no arribem mai. El camí ara comença a pujar de nou, amb el cansament que duem al damunt, però a la fi arribem a la carretera que creua l’embassament. És petit i molt bell, tots els vessants fins l’aigua són coberts pel bosc. Trobem un cartell on explica l’etapa sencera que estem fent i un altre que anuncia un restaurant. Ens asseiem en un racó de la presa, allunyats del trànsit. Mengem els entrepans, kiwis, plàtans, xocolata i, per acabar, una racció de glucosa-cafeïna perquè no ens agafi la pàjara després de dinar, doncs ara toca pujar novament dos-cents metres en un kilòmetre. Mentre dinem passen dos nois i una noia que estan fent l’etapa, però solament fan aquesta i tornaran després a Irun. Ens diuen que continuen cap al bar-restaurant.
Recollim i comencem a pujar. El camí és ben obert, seguim un rierol que baixa de dalt de la muntanya fins a l’embassament. És un camí de fades i follets, amb arbres coberts de molsa i líquens. Una mica més amunt del restaurant trobem al trio d’abans, asseguts, tot menjant. Són al costat d’un grup de ponis. Desconec el motiu però en aquesta zona hi ha molts caserios amb ponis.
Arribem a dalt del coll, ha estat més suau del què pensàvem, potser ha estat la dosi energètica. Ara el camí va passant per diferents caserios, és un paissatge rural increïblement bell, ben cuidat, amb cases molt ben conservades. Passem per davant d’un dels caserios i trobem una parella fent feines del camp. Els demanem si anem bé i quanta estona falta per arribar a Bera. Ens diuen que una hora i mitja (descobrirem que és temps de pagés, nosaltres triguem dues hores i mitja). Diuen que seguim les marques, que està molt ben senyalitzat i que tinguem precaució quan arribem a unes casetes de cacera (palomeras) de no tirar cap a la dreta perquè arribariem a Lesaka enlloc de Bera.
Continuem per una zona de grans boscos, amb fagedes i rouredes. A la tardor deu ser espectacular el color vermellós que deu agafar el paissatge. Ara també ho és però. Trobem més grups de ciclistes que baixen a tota castanya, per la mateixa ruta que el GR-11, doncs aquesta zona és una pista de dos metres d’ample. Arribem a les casetes de caça, som a la part més alta de la muntanya. Hi ha unes quantes, sembla ser que, quan és temporada, s’amaguen per caçar els coloms que migren. Fem una parada tècnica per beure i menjar una mica de xocolata.
Per fi albirem Bera de Bidasoa. Des de dalt no sembla gaire maca perquè a un costat hi ha un gran polígon industrial. La baixada s’accentua. Hem pujat 420 metres i hem d’arribar a zero. És una baixada no gaire agradable, amb tot el camí envoltat de plantes punxegoses. Per fi arribem al pla, a un barri de cases soles. El primer que sentim és basc, dos homes treballant, fent llenya. El barri per on travessem és molt tranquil i agradable, amb cases grans, ben posades i cuidades. Hi ha una que és idèntica a les dels Alps austríacs, tant pel que fa a la mida, com a la teulada i les flors dels balcons.
L’entrada al Poble es fa pel pont de San Miguel, on sembla ser que va haver una batalla important contra els francesos. En aquestes terres hi ha molts indrets i moments on van haver-hi batalles contra els veïns. El pont és molt antic, l’han reconstruït. Continuem pels carrers del poble fins que arribem a l’Hostal, l’Ansonea, nom molt basc però una enganyifa. Ho porten rumaneses i d’hostal no té res, són habitacions i no donen esmorzar, doncs a la nit no hi ha ningú. L’ambient és el d’un establiment de carretera, més propi dels que trobes a la N-2 a Catalunya.
Deixem les coses a l’hostal però al cap de deu minuts demanem canviar l’habitació perquè on ens han posat se sent un soroll de motor continu, prou fort, que et destrossa. Anem a sopar a un altre hostal, aquest sí que és autèntic i després tornem a l’habitació per dormir. Demà fem una pausa. No estem cansats, però d’inici, sobre el plànol, ens va semblar que seria prudent fer un descans per si de cas.
Aquesta etapa ens ha posat en certa tensió perquè ha estat dura, moltes pujades i baixades. La Rosa i jo tenim constitucions diferents i plantejaments diferents a l’hora de fer el recorregut, quan de temps hem de caminar sense descansar, com hem d’entomar les pujades, etc. Finalment ens hem posat d’acord en que és necessari fer aturades com a mínim cada dues hores, un petit descans, per beure i, si cal, prendre algun aliment energètic. Aniran sortint més coses i ens haurem d’anar posant d’acord en com superar-les.


Resum itinerari:
Irún – S. Martzial 200m. – Collado d’Erlaitz 445m – Coll Ursaín 460m. – Pantà S. Antón  - Telleria 417m. – Bera 56m
Ajuntament Irún. C/ Alzukaitz .Abans de creuar el riu Altxuko carril bici amb les marques. El Cementiri d’Irún queda a costat  del inici de la carretera GI 3453. Es passa per sota de la AP8.
*Ermita S.Martzial - Merendero. Pista de ciment que travessa 2 cops la carretera GI 3453. Mirador sobre el Bidasoa que queda a l’esquerra.
Saroia Berri. Ascens cap el Sud.
*Coll Erlaitz= Erlaitzco Lepoa(coll) -  A l’esquerra fortalesa militar de Pagogoña. Hi ha el “Mojón de Soroeta” per els desertors. Recorregut paral·lel a una carretera durant un km.
Coincideix amb el Gr 12.1 que se’n va cap el sud-oest seguint la GI 3454. Cavalls. Carretera al costat del coll. El GR 11 deixa la carretera i gira cap a l’esquerra. No gaire ben senyalitzat.
*Coll d’Ursaín. Pic a la dreta- Aiako Harriak (penyes).
Pic de San Antón - Urtegia al’esquerra.
*Es voreja el Pantà de S. Antón o Endara ( 11 Km. 250m.)en direcció Est. La carretera NA 4000 és al costat. Hi ha una ermita a la dreta i un bar obert i venta d’Olaberri.
*Coll de S.Antón – Tellería. Pista de la dreta. Passat el coll a l’esquerra el Caserio de Telleria.
Vorejar l’Illasmendi (500m) per el Nord. El camí fa una corba. Hi ha el Caserio de Gardesoro. Abreujador d’animals. Es passa per una línia d’alta tensió. Bosquet selvàtic amb matolls, llot i fatgos. Bosc de Manu, la gran ombra del món.
*Collado de Amargún – Alaseta 330m. No agafar el GR 11.3 que va a Lesaka cap el Sud(dreta).
*Baixada a Bera amb casones. S’entra per el pont de S. Miguel al poble.

Distancia/desnivel:  22.4 km / (+830 m), (-780 m)
Tiempo: 5h45min (tiempo de marcha sin paradas).
Dificultad:  El recorrido esta muy bien señalizado a partir de Irún y los caminos son buenos. Se alterna pista, camino y alguna senda.
Agua: a lo largo de la etapa encontraremos varias fuentes que indicamos en el texto además de algunos riachuelos, aljibes, etc.



Recorrido/Itinerario:
Ajuntament Irún. C/ Alzukaitz .Abans de creuar el riu Altxuko carril bici amb les marques. El Cementiri d’Irún queda a costat  del inici de la carretera GI 3453. Es passa per sota de la AP8.
Seguiremos por el paseo peatonal, después se cruza la regata y se pasa bajo la autopista AP8. Continuamos a la derecha para enseguida tomar una pista de cemento que arranca en fuerte subida a la izquierda. En la subida nos toparemos un par de veces con la carretera que sube a la...
(30 min; 1,6 kms) Ermita de San Marcial (205m). En la zona encontraremos además de la ermita, un bar, una zona de merenderos y un par de fuentes. La subida continúa por pista y luego por camino. Durante el recorrido pasamos junto al caserío de Saroiaberri -muy decorado y con un bonito jardín presidido por un gran olentzero- y poco después un cartel nos dará la bienvenida al Parque Natural de Aiako Harria. Seguiremos ascendiendo camino del...
(1h; 4,3kms, acum 5,9kms) collado de Erlaitz (445m) donde encontramos la famosa "Piedra del Desertor" o "Mojón de Soroeta".
Se trata de un mojón (mugarri) en el que se halla grabada la siguiente inscripción: "Desde aquí la deserción tiene pena de vida". Tal advertencia iba dirigida a los soldados que en el siglo XVIII estaban allí destinados ante la posibilidad de una invasión francesa, sobre las consecuencias de abandonar filas.
Hasta este lugar del Parque Natural de las Peñas de Aia llega una carretera desde Irún. Es un lugar muy frecuentado, en los alrededores hay merenderos y varios lugares para hacer fuego, aunque en la única fuente que encontramos pone "no apta para consumo". El GR11 sigue aproximadamente durante 1km paralelo a la carretera compartiendo recorrido con el GR121 (Vuelta a Guipúzcoa) hasta el collado de Ursain donde gira a la izquierda y se separa de este. La marcha continúa por camino cómodo, descendente, en busca de la...
(1h45min; 6,5 kms; Acum 12,4 kms) presa del embalse de Endara (250m). Cruzamos la presa siguiendo la carretera y continuamos por ella durante unos 500 metros hasta la ermita de San Antón que encontramos a mano derecha (fuente). Al otro lado de la carretera, junto al caserío de Olaberri (bar-restaurante), arranca la empinada senda por la que continúa el GR11. En pocos minutos alcanzamos el...
(30min; 1,5 kms; Acum 13,9 kms) collado de Tellería o de San Antón (415m) atravesado por una pista de hormigón. En la bifurcación, tomaremos la pista de la derecha, poco después dejamos a la izquierda el caserío de Tellería y más adelante, a unos 700m desde el collado, atravesamos una pista y seguimos de frente. Es un tramo con continuas subidas y bajadas que discurre entre bosques, prados y caseríos. Seguiremos por este camino otros 700m dejando a la izquierda varios caseríos hasta que lo abandonamos para tomar una senda a la izquierda que se dirige al caserío de Gardelsoro, donde hay un abrevadero para los animales. Hasta el caserío llega una pista que seguiremos hasta salir a otra principal. El GR11 gira a la derecha por la nueva pista para abandonarla de inmediato por una senda que sale a la izquierda. Nos incorporamos a un camino que discurre horizontal a media ladera del Illasmendi (505m). Pasamos bajo una línea de alta tensión y cuando comienza la bajada y la senda se introduce en el bosque, encontramos una pequeña fuente. Continuamos bajando hasta el collado de...
(1h; 3,7 kms; Acum 17,6 kms) Alaseta/Alasta o collado de Amargún (330m) en la mayoría de mapas. Atravesado por la línea de alta tensión que cruzamos anteriormente, junto a un pinar y un deposito de agua con forma de caserío, la senda se bifurca. De frente vamos a Bera, a la derecha bajaremos a Lesaka por la variante GR11.3. Seguiremos pues a la izquierda. A unos 600m encontramos un cruce múltiple algo confuso debido a la tala de árboles (en algunos mapas este es el collado de Amargún). Seguiremos de frente, en subida. Dejamos un cruce a la derecha y continuamos subiendo, desestimamos un camino que desciende a la izquierda y poco después tomamos el siguiente. En adelante las marcas nos llevarán en claro descenso hasta el final de esta larga etapa en...
(1h; 4,8 kms; acum  22,4 kms)) Bera (35m), a la que se accede cruzando el puente de San Miguel, famoso por el enfrentamiento el 1 de septiembre de 1813, en tiempos de la Guerra de la Independencia, entre las tropas napoleónicas e inglesas.

Dónde dormir:
Hostal Ansonea  Foruen Plaza  948631155 No us el recomano.
Hotel Churrut: una mica car però val la pena, tant per l’hotel com pel restaurant.
Servicios:
En Bera encontraremos todo tipo de servicios, tiendas de alimentación, deportes, bares y restaurantes.
Cartografía:
SUA edizioak: Bidasoa Bertiz (Escala: 1/25.000)
Rando éditions: Pays basque Ouest (Escala: 1/50.000)

GR-11. De Bera de Bidasoa a Bera de Bidasoa.


Dia 4 (07/06/2018) Descans a Bera de Bidasoa.



Descripció de Bera de Bidasoa:


Avui fem jornada de recuperació i decidim visitar el poble. Quedem enamorats. A banda del riu Bidasoa, té algun altre riu (Zia Erreka) que el creua pel mig. Amb tanta aigua vas trobant petits ponts arreu. Les cases són molt senyorials, de gent benestant. Sembla un poble ric. No parem de fer fotos de les cases perquè són espectaculars. La casa de la família Baroja és molt antiga i encisadora, envoltada de jardins amb arbres centenaris.
En el poble, la majoria de la gent que escoltem parla basc, especialment la gent jove, més que la gent gran. Hi ha alguns murals dedicats a presos o morts per la independència del País. Un d’imponent és el de Miquel Zabaltza, assassinat per la Guardia Civil. Veiem alguna estelada en algun balcó i domassos reclamant l’apropament dels presos bascos.
Anem a l’oficina de Turisme, no hi ha ningú però el porter de l’edifici s’hi fica i ens treu un plànol informatiu amb les coses més importants a veure. Fem el recorregut i anem a dinar al restaurant que hi ha al costat de l’Ansonea, l’Hotel Churrut. Tenen menú del dia per 14 euros, molt bo i el menjador és preciós, amb vistes a un jardí. Estem envoltats de francesos que fan turisme fora de temporada.
Fem un volt per comprar el menjar de demà i anem a sopar a un altre hostal del poble que sí que ho és, d’hostal, a més de bar-restaurant. La noia que ens aten és molt amable i quan marxem ens diu “moltes gràcies”. Nosaltres li contestem en català i després ens explica com es diu en basc “moltes gràcies”. Acabem la xerrada amb un “Agur”.
Demà començarem l’etapa amb una forta pujada i no deixarem de pujar fins arribar a un coll on ens vindrà a buscar l’home de la casa rural on dormirem.