Dia 2 de setembre de 2021
Etapa 22 de la transpirinenca.
En principi, semblava una etapa fàcil, no gaire llarga, però es va complicar. La pluja intermitent ens perjudicà prou i la baixada des del refugi de Cap de Llauset fins als estanys d'Anglios, així com el fort descens fins el barranc de Riueno (gairebé 1000 metres de desnivell en cinc kilòmetres) resultaren més durs del que haviem imaginat damunt el plànol. En el primer cas, degut al terreny rocallós; en el segon, per la forta inclinació, a la qual s'hi afegí un sembrat de roques granítiques, molt relliscós. A la web de la transpirenaica descriuen eufemísticament la baixada del barranc de Riueno tot dient: "la senda baja con decisión".
Sí, realment, el camí no té manies i baixa tan dret com pot, gairebé no hi ha ziga-zagues i cal anar amb peus de plom per no acabar amb el cul a terra.
D'inici, tot havent esmorzat ben d'hora, sortim del refugi amb el cel totalment cobert de núvols i boires baixes i enfilem cap al collado de Riueno.
És d'hora, estem prou descansats, però fa fred i, de tant en tant, va caient una pluja fina. Fem la pujada cap al coll de Riueno amb la dificultat habitual d'aquesta zona del Pirineu, entre pedregam granític, el mateix que trobarem baixant el coll, en direcció als estanys d'Anglios.
Poc a poc, però, el terreny va millorant segons ens anem apropant als llacs.
Quan som a prop d'una cabana de fusta, un refugi en bon estat excepte la porta que es troba desencaixada de les frontisses, comença a ploure amb més intensitat.
Ens hi aturem, decidim fer una pausa: beure, menjar i esperar que afluixi.
Passats els llacs, el camí aprofundeix cap a la vall, fent costat als torrents. Comença la forta baixada del barranc que, molt dret, anirà a cercar el barranc i la vall de Salenques.
Fem el descens a poc a poc, esmerçant-hi molt de temps, doncs, és molt fàcil tenir algun ensurt i acabar amb el cul a terra, degut a les patinades.
De camí trobem alguns anglosaxons que pugen. Dintre nostre es manifesta un sentiment de pietat compassiva. Sabem d'on venim i què els hi manca.
Un cop al fons de la vall, dintre el bosc de Salenques (en el refugi de Conangles ens explicaran que tot aquell territori és privat), ens aturem per a reposar i menjar.
Tota la vall que transcorre al costat del riu que cerca l'embassament de Baserca és una mena de bosc encantat, preciós. Els conjunts que formen roques, arbres, especialment fajos, molses, líquens i altres elements eteris el dota d'una aura màgica. Fàcilment hi pot imaginar que et trobes davant una casa, una boca oberta de balena o qualsevol altre similitud que la teva ment pugui copsar. De tant en tant hi ha distribuïts alguns bancs i taules de fusta perquè la gent pugui gaudir del paratge.
Finalment, arribem a la carretera que condueix cap al túnel de Vielha. Tot just abans, pn comença l'embassament, trobem una infinitud, gairebé una plaga, de petites granotetes que ocupen tot el terra que tenim al davant i saltironegen en totes direccions. Enmig de l'asfalt també trobem un talp aixafat per algun vehicle.
La ruta fa via per l'asfalt durant uns cinc-cents metres, amunt, en direcció al túnel. Passem per una construcció, el refugi de l'Hospitalet, i creuem per un pont la Noguera Ribagorçana. Continuem per la dreta i entrem en un altre bosc encantat, en aquest cas format per bedolls, on trobem algunes zones de pic-nic, just abans d'albirar el refugi de Conangles.
Farem la cervesa de rigor per a celebrar la fi de l'etapa.
És un refugi de format antic, no gaire gran, però ben organitzat. La gent que el gestiona són amicals i ajuden en allò que faci falta.
En resum, una etapa que es preveia poc complicada, donat que majoritàriament la fèiem en descens. Degut, però, al mal temps i haver sumat l'esforç de l'anterior ens ha deixat ben cansats.
Dades tècniques:
Distancia: 10,2 km
Desnivell: (+205),(-1.070)
Temps: 6 hores amb aturades
Per a baixar-se el track i informació més detallada de la ruta:
https://travesiapirenaica.com/gr11/llauset-conangles.php
