GR-11. D’Auritz_Burguete a Hiriberri-Villanueva de Aezcoa

Dia 10 (13/06/2018) Sisena etapa del GR-11.

18 Kms.

Descripció de l’etapa.

Ens llevem i el temps continúa essent infecte, no para de ploure i fa vent. Pensem que és arriscat enfilar-nos per la muntanya perquè els cims es veuen totalment coberts de boira. Ja ens va passar l’etapa anterior i ho varem passar molt malament. A més, no veurem res i no podrem gaudir del paissatge. Serà caminar sota la pluja i el vent i trepitjant fang sense cap altra alternativa que passar-ho malament. Consultem 3, 4, 5 APPs metereològiques i totes diuen el mateix: pluja fins a les onze, possibilitat d’una pausa entre onze i una i novament pluja fins a la tarda. Decidim no arriscar.

Barallem possibles alternatives: trucar a un taxi i que ens porti al final de l’etapa, a Hiriberri, i donar-la com a perduda. Una altra opció és fer l’etapa per carretera a peu. Són tres kilòmetres menys que per la muntanya i no hi ha tantes pujades, excepte al final, quan haguen d’arribar a Hiriberri. Almenys caminarem i no perdrem la forma.

Baixem a esmorzar i ens trobem uns ciclistes alemanys que ja eren allotjats el dia que vàrem arribar. Estan aturats pel mal temps. Són una parella del nord d’Alemanya. També hi ha un altre ciclista que va sol i és de Berlin i una altra noia, també alemanya que no sabem si va en bici o és pelegrina. Som els sis atrapats pel temps a l’hotel, com si fos una película de l’Agata Christie, amb temporal fora i misteri dintre. La Rosa aprofita per practicar l’alemany amb ells. Faci el temps que faci, tots decicim que ja no podem esperar més i hem de sortir, d’una manera o altra. El berlinés decideix tirar pel dret i continuar sota la pluja. La noia no sabem què fa però desapareix. Els dos alemanys del nord estan pensant en anar en bicicleta fins a Iruña i allà, més al sud, com que el temps ja no és tant dolent, podran continuar cap a l’oest.

Pugem a l’ habitació, preparem les coses i sortim per fer l’etapa per carretera, cap al poble de Garralda. Caminem sota la pluja però anem ben equipats, totalment vestits per l’aigua. Jo porto la capelina damunt de tot perquè el meu Dry/Vent no aguanta tant com el de la Rosa. És una carretera molt transitada durant els dos primers kilòmetres, cal anar amb compte. Per fi, arribem a la desviació i continuem per una més local. És una mica més tranquila però els cotxes van a tota castanya.

Quan arribem a Garralda portem fets vuit kilòmetres i parem a prendre un cafè amb llet i descansar una mica de la pluja. Al poble, el bar és al mateix Ajuntament i el porta gent heavy, amb samarretes AC/DC i tenen posats videos japonesos d’algun concert de grups nord-americans bastant bons. Ens diuen si ens hem equivocat, que el Camino és cap avall i cap a l’oest i no cap on anem nosaltres. Els expliquem que no som pelegrins, que fem el GR-11.

Sortim del bar i trobem un cotxe estimbat, a la cuneta, de fa poc, potser la nit passada, amb els airbags encara mig inflats. Normal, que se la fotin, a la velocitat que van. Ens avança un camió i ens pita, tot fent senyal que anem en direcció equivocada. Deu pensar que som pelegrins. Més endavant ens para un vehicle d’Agricultura, una parella de forestals i ens diuen que estem fent el camí a l’inrevés. Els informem que no, que no som pelegrins, que estem fent el GR-11. Quina obsessió! Expliquem que anem cap a Hiriberri i ho fem per carretera perquè plou molt i fa molt mal temps, però que estem bé.

Arribem al poble d’Aribe, on va passar temporades l’Ernenst Hemingway. Ens expliquen que venia caminant des d’Auritz cada dia a pescar truites. La comarca fa publicitat dels recorreguts que l’escriptor feia per la zona. Aribe té dos ponts sobre el riu Irati que va molt ple. Ens diuen que fa dos dies gairebé es va desbordar pels marges.

Segueix plovent, passem els dos ponts i trobem el desviament cap a Hiriberri. Quan ja som caminant per la carretera, cap al poble final d’etapa, s’atura un cotxe, una altra vegada. Esperem que ens digui que estem anant malament, però aquesta vegada no és el cas. Demana a la Rosa si és la Rosa. Sorpresa i atac de riure. Ella contesta que sí, que ho és i la dona ens explica que va cap a Iruña però que la seva mare ens atendrà. És la propietària de la casa rural on ens hem d’allotjar aquesta nit.

Continuem caminant cap al poble, és tot pujada, són tres kilòmetres però sota la pluja i amb un fort desnivell, uns 120 metres. Cada cop plou més, segons anem pujant, comencem a estar una mica saturats de tanta aigua.

Arribem al poble enmig de la mullena, sembla el Matxu Pitxu, doncs es troba en un altiplà envoltat per la boira. No sabem exactament quina és la casa i pel carrer no hi ha ni déu. Finalment, ens apropem a una finestra i podem parlar amb una dona que ens diu on és la casa. Ens diu que ja ens havia vist al poble d’Aribe, que si hagués sabut que haviem de pujar ens hagués portat. Mala sort.

Trobem la casa, truquem al timbre i obre una dona gran . Ens veu tan mullats que li fem molta pena i ens diu si volem posar alguna cosa a eixugar al foc que li donem. Ens diu que al pis de dalt, on tenim l’habitació, hi ha un estenedor. Li demanem paper de diari i ens dona el famós “Diario de Navarra”, conegut per les seves contraportades amb històries estrafolàries. Omplim les botes amb fulls de paper perquè absorbeixin la humitat i s’assequin una mica.

Ens porta a l’habitació, que ens sembla meravellosa, com totes les cases d’hostes de Euskal Herria. HI ha una sala gran amb televisió, sofàs i una cuina-menjador.

Mengem els entrepans i la fruita que portem i després ens dutxem i descansem, mentre mirem la ruta de demà. Sembla dura, llarga, però amb paisatges espectaculars sobre la vall del riu Irati. Cal pujar a la carena i anar fent petits tobogans fins a una baixada llarga que porta a Otxagabia. La major part de la ruta transcorre per la carena, i pensem que si el temps és tant dolent com avui, amb boira, no serà bona idea, perquè podem prendre mal. Caldrà esperar a demà.

Anem al bar del poble a sopar, és un bar petit, amb tres o quatre taules, tot bastant vell i poc cuidat. A la barra hi ha uns pocs clients del poble. Demanem què podem menjar i la dona ens mostra una carta d’aquestes plastificades, amb plats combinats i entrepans. Li demanem ens prepari dos plats combinats i dos entrepans per demà. Mentre sopem, els tertulians van parlant de coses que veuen a la Televisió. En general és un lloc vell, poc actualitzat, sembla una taverna de 1.950, però la dona és simpàtica i animada. Tornem a la casa rural i ens estirem al llit fins que ens agafa la son.

Resum itinerari:

Dificultat: fàcil

Auritz 898m – Oiarburu 992m. – Coll de Navala 1013m. – Usateguieta 1027m. – Latxaga 1210m. Aitzarteta 1126m. Orbara 767m. Hiriberri 923m.

Al centre, a l’esglèsia de S. Juan Bautista hi ha les marques.

Travessem un rierol. Girem a l’esquerra. Pugem. Es creua una llambrada i gira bruscament a l’esquerra.

Camps i terres planes. Bosc que es fa fosc. Branques i bardisses que esgarrapen.

* Coll de Navala. S’ajunta amb pista que ve de Roncesvalles.

* Coll d’Usateguieta. 1h 40’ 7,2km. Creuament de pistes. Entrem en una pineda. Hi ha una pujada.

* Coll de Latxaga. El camí baixa. Es creua una carretera.

* Al final hi ha baixada fins al poble d’Orbara 750m. Travessar el poble fins arribar al riu Irati i travessar-lo.

*Una mica de pujada d’una hora fins a Hiriberri 920m.

Hiriberri-Villanueva de Aezkoa.

Distancia/desnivel: 17,2 km / (+640 m), (-580 m)

Tiempo: 4h45min (tiempo de marcha sin paradas).

Dificultad: Etapa sencilla entre Burguete y Villanueva de Aezkoa. Parte de la etapa discurre por pistas. La señalización durante el recorrido es excelente y no existe ningún tramo de especial atención en caso de niebla.

Recorrido/Itinerario:

El antiguo trazado del GR 11 transcurría por Roncesvalles y ascendía el Puerto de Ibañeta. Actualmente, se ha dejado este camino al GR 12 y el GR 11 discurre más al sur.

(0h0min; 0kms) Burguete (890m). Situados en el centro de la localidad, junto a la iglesia de San Juan Bautista, el Ayuntamiento y el frontón, tomamos las marcas rojas y blancas que en dirección Este nos sacan de Burguete. Enseguida llegaremos a un riachuelo -el Urrobi- atravesado por un badén y una pasarela que cruzamos para inmediatamente después girar a la izquierda. Seguimos paralelos al riachuelo, el camino ascendente se introduce en el hayedo, al cabo de unos 2,5 kilómetros la senda cruza una alambrada, después gira bruscamente a la izquierda y sigue bajo el bosque de hayas camino de...

(1h15min; 4.8kms) Navala (1.013m), El camino se incorpora ahora a una pista que viene de Roncesvalles, donde se encuentra con el GR 7. Seguiremos la pista que recorre la ladera sur de Ortzanzurieta (1.566m), enseguida se llega a un cruce de pistas en el collado de...

(1h40min; 2,4 kms; Acum 7.2kms) Usateguieta (1020m). Abandonamos la pista, el camino se interna en un pinar y el sendero se vuelve a empinar para alcanzar el punto más elevado de la etapa, cercano a la cima de...

(2h20min; 2,1 kms; Acum 9.3kms) Latxaga (1.210m). Desde aquí, el camino desciende, se incorpora a una pista y cruza a continuación una pequeña carretera. Mas adelante la pista se transforma en camino y comienza el descenso hacia...

(3h45min; 4,5 kms; Acum 13.8 kms) Orbara (750m). Estamos en el valle de Aezcoa. Las marcas rojas y blancas atraviesan el pueblo y siguen descendiendo en busca del río Irati, el cual cruzaremos por un bonito puente de piedra. A partir de aquí el camino se vuelve ascendente para en 1 hora alcanzar la localidad de...

(4h45min; 4,4 kms; 17.2kms) Hiriberri/Villanueva de Aezkoa (920m).

Dónde dormir:

Casa Rural Aguerre, en Hiriberri/Villanueva de Aezkoa

San Salvador, 67 , Villanueva de Aézcoa, 31671, Tel 627749221

Cartografía:

-Alpina: Valles de Irati y Aezkoa (Escala: 1/25.000).

- SUA edizioak: Orreaga (Escala: 1/25.000) y Selva de Irati (Escala: 1/25.000).

GR-11. De Hiriberri-Villanueva de Aezcoa a Otxagabia

 Dia 11 (14/06/2018) Setena etapa del GR-11.

21 Kms.

Descripció de l’etapa.

Ens despertem i comencem a preparar les coses, però mirem per la finestra i veiem que està plovent, que tot és emboirat i no es veu res a deu metres. Això al poble, a dalt deu ser encara pitjor. De fet, no podem veure la muntanya on hem de pujar.

Sortim de l’habitació i anem a esmorzar a la cuina. Hi ha la noia que ens vàrem trobar a la carretera i que va preguntar a la Rosa si era ella. Ens prepara torrades, cafè, iogurts i, mentre mengem comentem com està el temps. Ens diu que no pugem perquè està molt emboirat, no veurem res i ens mullarem. S’ofereix a portar-nos en cotxe a Otxagabia. Ens ho rumiem i decidim que és millor suspendre l’etapa d’avui perquè és molt llarga i va per llocs on farà fred (anem carenant) i no veurem absolutament res, i aquesta és la gràcia principal de l’etapa, doncs permet albirar la vall d’Irati i la D’Aezcoa simultàniament.

Ens estem dues o tres hores parlant amb l’Anabel, es diu Anabel, ens explica com va començar a organitzar la casa rural, com va vendre els animals que tenia i els drets de pastura. Ens explica també com ha d’ajudar a la gent que arriba al poble, tot fent el GR-11, i no té lloc on dormir. Ha intentat muntar un alberg perquè hi va tanta gent que a casa seva no hi caben, però el Gobierno de Navarra no li dona cap ajuda econòmica per fer-ho.

Ens baixa amb cotxe fins a Otxagabia i ens acomiadem. Entrem a l’Hostal i ens donen una habitació just al costat del fronton i la plaça, on es reuneix tota la canalla que no paren de cridar. Em temo que potser tindrem una repetició de Elizondo, nit en blanc. A més, hem coincidit que al poble s’organitza la “Irati Xtrem” i no para d’arribar gent.

Dinem a un restaurant el menú diari, 14 euros, semblant al de qualsevol menú de qualsevol restaurant de baratillo de Barcelona, una mica car.

Mentre passegem pel poble fem una excursió a una ermita que hi ha a 1,5 kilòmetres, amb un desnivell de 350 metres d’alçada. De fet, l’etapa del GR-11 hi passa en el seu tram final, abans d’arribar al poble. Es diu Muskilda, i cada vuit de setembre fan la romeria i una mena d’espectacle de danses de les valls, molt antigues. És un edifici de tres espais amb un campanar típic de la zona, cònic, negre, semblant al d’algunes zones de França. Es respira un ambient molt tranquil, tant dintre el temple com en l’entorn. Realment, l’interior és molt bell, amb un retaule del segle XVI i pintures murals.

Sortim fora de l’església i ens trobem a un ciclista que ha vingut en tant sols tres dies des d’Elx, fent parades al Rincon de Ademuz i a Egea de los Caballeros. Al·lucino. Ens diu que ve a particupar a la prova de l’Irati Xtrem que comença l’endemà .

Baixem al poble, comprem pa i iogurts i anem a l’habitació a veure si demà fa millor temps i podem fer l’excursió fins a Isaba.

Hem renunciat a fer l’etapa malgrat ens sabia molt greu però a la muntanya és important tenir cap i no solament múscul. Cal saber ser prudent i no passa res si perdem una ocasió. En tindrem d’altres, si teniem ganes, si ens hi comprometem. I així va ser, així ho vàrem prometre. Vàrem dir que hi tornaríem i vàrem tornar.

15/09/2018. El retorn.

Com que no havíem pogut fer l’etapa el juny, hem decidit d’intentar-ho novament al setembre, que sembla que el temps és millor.

Arribem des de Barcelona en cotxe, hem contractat habitació per dos dies al poble d’Aribe. Se’ns han afegit dos amics, en Quim i en Joan Jordi, un que farà l’etapa amb nosaltres i l’altra que ens farà de conductor. Ens recollirà a Otxagabia, al final de l’etapa, per poder tornar a Barcelona.

L’hostal es diu Aribe i tenim tot el pis de dalt, dues habitacions, per nosaltres, amb una cuina menjador i una sala d’estar.

Anem a donar una volta pel poble, però és molt petit i, un cop has vist els ponts i els anuncis del “Heming-Way” ja està acabat, no queda res més, del poble vull dir, perquè l’entorn és preciós. Sopem a la cuina menjador perquè hem dut entrepans i fruita de Barcelona.

L’endemà ens llevem i, malgrat hi ha alguns núvols, la cosa pinta bé. Esmorzem a l’Hostal i en Joan Jordi ens puja fins a Hiriberri. Mentre anem pujant amb el cotxer recordem com vàrem fer aquell tram fa tres mesos, amarats de pluja i cansats.

En el centre del poble trobem el punt de partida de l’etapa Hiriberri-Otxagabia i comencem l’ascens. D’inici som quatre, doncs en Joan Jordi, el conductor, diu que farà una part amb nosaltres. És tot pujada però no és gaire dur perquè es va fent poc a poc. No se’ns fa pesada, potser és que ara estem més forts que al mes de juny i potser també perquè fer camí amb sol i sense pluja i fang ajuda. El fang de la primavera gairebé s’ha assecat arreu. Solment hi ha petits testimonis.

La pujada va fent ziga-zagues fins arribar al coll. Abans d’arribar-hi en Joan Jordi diu que ja en té prou i torna cap al poble. Quedem tres, la Rosa, en Quim i jo, en Francesc. Continuem i anem pujant, ara entre boscos, fagedes i pinedes. El camí arriba just fins la cresta de la carena. A un costat tenim el penyasegat i la vista increïble de tota la vall d’Aezcoa. Per l’altra banda, la nord, encara no veiem Irati perquè estem sota bosc.

El camí continúa pujant, trobem algunes vaques despistades pasturant entre els arbres. Finalment arribem a la part més alta, és la serralada d’Abodi i ara tot són prats. Trobem ramats enormes de vaques i cavalls en moviment. Mentre anem caminant cap a l’est ells es desplacen cap a l’oest, tot cercant baixar cap a la vall d’on venim. Trobem pastors que estan reunint i conduint els ramats. Ens diuen que ja és moment de començar-los a baixar perquè a partir del dia quinze pot començar a nevar en qualsevol moment.

Trobem la marca geodèsica del punt més alt, el cim de l’Abodi. Tota la zona és impressionant, amb pastures, animals. A una banda la vall d’Irati (nord) i a l’altra la vall d’Aezcoa.

El camí comença a baixar cap al collado de las Alforjas. Allà ens trobem a dues parelles d’uns setanta anys. Un dels homes em parla en euskera i jo li contesto en castellà però ell em torna a parlar en euskera. Li dic que soc de Barcelona però ell segueix parlant en euskera. És una situació extranya i confusa. Per sort ve el seu amic i em comença a parlar en castellà. Em diu que l’altre és d’Iparralde (la Navarra francesa) i que no parla més que en euskera perquè no vol parlar altra cosa, és una mena de promesa i ha decidit prescindir absolutament del francès i el castellà. Ens explica els problemes que tenen a les escoles de Navarra per poder fer les classes en euskera i reivindica la seva cultura i la seva parla. Ens informa també que són les festes del seu poble i que si hi anem, l’endemà podrem menjar carn de xai. Ens acomiadem i continuem baixant.

Decidim aturar-nos a dinar al costat d’una mena de caseta o refugi. Hi ha un noi, estranger, que també està fent aquesta etapa del GR que ens havia avançat anteriorment, però després s’ha quedat a fer fotografies dels animals i l’hem avançat nosaltres. Ara, s’atura a uns dos-cents metres d’on ens hem assegut, també per fer un mos. Ens observem en silenci.No deu ser normal el fet de no parlar entre gent que fa la ruta, però deu ser tímid.

Continuem el descens, cada vegada més pendent, entre falgueres. El noi estranger ens torna a avançar. Des d’on som es pot veure ara tot el llom d’una muntanya més baixa, on haurem d’anar a petar, coberta de boscos. És una muntanya que s’allarga cap al sud-est i on, al final, trobarem l’ermita de la Muskilda. Després vindrà una nova baixada de gairebé dos kilòmetres fins el poble d’Otxagabia. Haurem de fer tota la muntanya per la part més alta, coberts pel bosc.

Com sempre, quan ja portes més de quinze kilòmetres i ja has dinat, els darrers es comencen a fer una mica llargs, sobretot si són de baixada forta, perquè et fan mal els genolls i els turmells, de tanta pedra i cansament acumulat.

Arribem finalment a l’ermita de la Muskilda, on ja vàrem estar el mes de juny. Res no ha cambiat, segueix essent tan bella com fa tres mesos. La visitem i posem un euro perquè s’encengui el llum. Allà hem trobat el nostre amic que ens fa de xofer, en Joan Jordi, quin luxe! Baixem els darrers 1,5 kilòmetres, que estan organitzats per fer el via crucis de setmana santa, amb els 12 passos marcats per creus. Alguns dels misteris són més llargs que altres, cosa que despista. La distància entre el vuitè i el setè és el doble o el triple que entre els altres. Planyo a qui li toqui portar el pes, perquè tot és pendent i amb pedres al terra que fan mal a les cames.

Decidim fer el darrer tram a peu, enlloc de baixar en cotxe. Després, mentre recorrem els misteris ens en penedim una mica, però cal acabar l’etapa.

Arribem a Otxagabia i fem una volta pel poble. S’hi troben dos rius, el Anduña i el Salazar, i hi ha uns quants ponts. Les cases són molt maques, grans, massisses, precioses. Prenem la cervesa de rigor i després tornem cap Aribe.

Sopem a l’Hostal i dormim plàcidament, després de l’esforç realitzat. El temps ens ha acompanyat, per fi.

L’endemà, esmorzem a l’Hostal i anem a veure el balneari on pescava en Hemingway i un pont penjant que han construït els del poble. És al costat del riu, en una zona plena de prats que s’estan convertint en boscos perquè ara la gent ja no té vaques. Tot és verd, idíl·lic, preciós.

Tornem a l’Hostal, parlem amb els amos, la dona és del poble i el marit és italià i fa de cuiner a l’hostal. Misteris de les migracions humanes. Ens expliquen històries del poble, quan el riu era la via per baixar els troncs que tallaven a les muntanyes i alguna altra història que ja no recordo.

Un cap de setmana fantàstic i l’espina que teníem clavada de no haver fet l’etapa ja ens l’hem tret.

Resum itinerari:

Dificultat: mitjana per distància i desnivell. Vigilar boira

Hiriberri 923m  - Oilokiate 1270m – Tapla 1368m. – Pas de les Alforjas 1430m. – Botin1034m. – Muskilda 1018m. Ochagavia/Otsagavia 758m.

En total l’etapa té molt desnivell. Pujada al principi llarga. A l’esquerra queda el Berrendi 1351m. Precipici al costat. Al nord la Vall d’Irati. Al sud pinedes i cereals. Bosc amb fajos i camins entre roques.

Es passa per un abreujador de bestiar abans d’agafar un camí més ample cap a l’Oest.

*Coll  Ollokiate. 1h10min; 3,2 km. El camí gira a la dreta i després terreny obert.

* Pas Tapla 3h05min; 9,6 kms. Carretera que es creua. Des d’aquí 11 km fins al final. Vigilar boira i les senyals.

* Pic Idorrokia 1492m. Queda a l’esquerra. Hi ha portes al camp. Pujades i baixades.

* Abodi o Alto de Irati 1496m.

* Collado de las Alforjas 3h45min; 12,6 kms . Refugio a prop (lliure, precari). 2 hab, sense porta. Aquí coincideix amb l’antiga ruta. Hi ha l’enllaç amb el HRP o GRT 9, GRT10 (França) i el GR12.

Les marques a vegades no es veuen. Vigilar boira. Hi ha Dolmens i Menhirs. Es passen un parell de llambrades.

* Descens direcció Sud. Borda de Botín o Botón després d’un prat sota el Abodi.  GR11 per “la ruta de los Sarracenos”.

* Pujar per una pista de terra direcció Sud fins el Santuari de Muskilda. Taula de pedra. La baixada fins el poble es llarga.

Otsagavia

Distancia/desnivel: 20,6 km / (+840 m), (-1.000 m)

Tiempo: 5h45min (tiempo de marcha sin paradas).

Dificultad: media por el desnivel y la distancia acumulados. La señalización del recorrido es excelente, únicamente, en caso de niebla, habrá que tener precaución de no perder las señales en la zona de rasos entre el Paso Tapla y el Paso de las Alforjas.

Recorrido/Itinerario:

(0h0min; 0 kms) Villanueva de Aezkoa (920m). Nos dirigimos a la parte alta del pueblo. Desde aquí la senda se dirige en dirección N hacia la Sierra de Berrendi. Al principio se asciende por prados, se pasa un abrevadero justo antes de incorporarnos a un camino más ancho que seguiremos en dirección Oeste hasta donde termina, para dar paso a continuación a un sendero que asciende entre las hayas en busca de el paso de...

(1h10min; 3,2 kms) Ollokiate (1.275m). A la izquiera queda Berrendi. El GR11 gira a la derecha y sigue por bosque próximo al borde de la sierra, para salir después a terreno despejado y enlazar con una pista que llega al...

(3h05min; 6,4 kms; Acum 9,6 kms) Paso Tapla (1.367m), atravesado por una pequeña carretera que une Ochagavía con las Casas de Irati. La senda sube hacia Idorrokia (la cima se deja a la izquierda) y sigue por la parte alta de la Sierra de Abodi, entre prados, para ganar la cima, vértice geodésico de…

(3h35min; 1,9 kms; Acum 11,5 kms) Abodi Occidental o Harrizabala (1.496m). Lo dejamos atrás y continuamos hasta el...

(3h45min; 1,1 kms; Acum 12,6 kms)  Paso de las Alforjas (1.440m). Refugio en las cercanías (libre, precario). El GR11 abandona la parte alta de la sierra y por terreno herboso comienza un progresivo descenso por la vetiente sur de la sierra, para ir girando poco a poco en dirección Sur y descender de manera rotunda hasta encontrar una pista. La seguimos hacia la izquierda aunque que no tardamos en abandonarla para bajar por sendas hasta dar con otra pista que se sigue en dirección sur, subida, por la loma que conecta con el Santuario de Muskilda. Antes atravesaremos la carretera que sube desde Ochagavía.

5h10min; 6,3 kms; Acum 18,9) Santuario de Muskilda (1020m). El lugar merece una parada antes de afrontar el breve pero empinado descenso a...

(5h45min; 1,8 kms; Acum 20,6 kms)  Ochagavía (750m).

Dónde dormir:

Hostal Orialde (Otsagabia)

Alternatives:

 Hotel Auñamendi , , Casa Rural Bidezarra , Casa Rural Mantxoalorra , Apartamentos Pistolo y Casa Rural Burret.

Cartografía:

- Alpina: Valles de Irati y Aezkoa (Escala: 1/25.000).

- SUA edizioak: Selva de Irati (Escala: 1/25.000).