GR11 Etapa 30 D'Àreu a refugi de Baiau

Etapa 30 de la ruta GR11 transpirinenca.
D'Àreu a Baiau

 

Àreu és un poble encabit en el terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situat a 1.220 metres d'altitud, en el marge dret de la Noguera de Vallferrera, al peu del Monteixo (també anomenat Puig d'Àreu, de 2.905 m. alt.) i a l'inici de la carretera local que baixa cap a Alins.

Pel seu terme passa l'antic camí que comunicava el Pallars amb el País de Foix a través del Port de Boet, o Port d'Àreu, a la part nord-oriental del terme. Més amunt, al límit amb Occitània, s'aixeca la Pica d'Estats, que amb els seus 3.143 metres és la muntanya més alta de Catalunya, així com el Pic de Sotllo (3.084 m).

Pertany a Àreu el veïnat de la Força d'Àreu. En el Pla de la Farga es troba la presa de Vallferrera, la qual deriva aigua del riu Noguera de Vallferrera cap a la presa de Montalto.

El poble té l'església parroquial de Sant Climent, les restes de la capella romànica de Sant Joan, la capella de la Immaculada de Casa Cerdà, així com la capella del cementiri, dedicada al Sant Crist. Prop de la població, a migdia, hi ha les restes de l'església romànica de Santa Maria de la Torre (dades extretes de la viquipèdia).

Hem passat la nit a l'hotel Vallferrera, molt ben atesos. Tot i els anys que fa que funciona està magníficament conservat. El poble solament disposa d'una botiga on comprar algun aliment que obre una estona a la tarda. quan hem arribat ja és tancada,  per la qual cosa encarreguem un entrepà que ens servirà per dinar l'endemà.

Deixem enrere la Forca d'Àreu per una pista asfaltada que es converteix en pista forestal per on circulen força vehicles que transiten cap a l'aparcament de la Molinassa, punt de partida d'ascensions com la Pica d'Estats, Sotllo,  Norís, Gerri i altres gegants ubicats a la vall.

Durant el trajecte trobem boletaires que, de moment, no han tingut èxit. Es queixen de la manca de plugues i de com de sec es troba el terreny. Al cap de 3 quilòmetres la pista canvia de riba i poc després, el GR11 l'abandona per continuar per una senda a la dreta. El camí travessa la pista en un parell d'ocasions abans d'arribar al Pla de la Selva (1.695m), on trobem un berenador sense font.

Seguim la pista, tot i que de seguida l'abandonem per continuar per un sender que surt a mà dreta. En un racó de bosc trobem una vaca que ens mira, no sabem si amb ràbia, pena o demanant ajuda. A terra descansa el seu vedell. Imaginem que és malalt o ha tingut un accident. No podem fer-hi res, i tenim por que si ens apropem la mare reaccioni de manera violenta. 

 Mentre pugem, podem contemplar a l'esquerra la pica d'Estats.

Finalment, el camí acaba per enllaçar de nou amb la pista, prop de l'aparcament de La Molinassa (1.815m).Seguirem la pista i de seguida trobem la cruïlla del refugi de Vallferrera, la Pica d'Estats i una de les transversals al GR10.

Hem decidit de passar la nit al refugi de la Vall Ferrera, no perquè l'etapa ho necessiti, sinó per fer-la durar i conèixer i gaudir de l'indret. Dinem els entrepans que ens han fet a l'hotel d'Àreu. De moment no hi ha gaire gent, però hi van arribant al llarg de la tarda fins a quedar totalment ple. Sopem amb uns quants muntanyencs que ens expliquen les seves peripècies en les diverses ascensions que han fet a la Pica d'Estats i altres cims. En el menjador fa força fred perquè les portes són obertes. El refugi no ens acaba de convèncer, és petit si tenim en compte el nombre de gent que l'utilitza fent pujades als gegants del pirineu català, t'has de fer pregar per poder carregar el mòbil i en el nostre cas el necessitem perquè el GPS segueix sense funcionar i decidim baixar-nos l'aplicació de Wikiloc, els mapes de la zona i el track que haurem de fer l'endemà. A més, el preu és força elevat.

D'inici havíem decidit passar dues nits en aquest refugi per poder explorar la zona, però com que no ens convenç, decidim en consens que l'endemà seguirem cap amunt i passarem la nit en el refugi lliure de Baiau. Això implica que ens caldrà encarregar dos pic-nics (dinar i sopar), perquè allà no trobarem ni aigua ni menjar.

A primera hora del matí continuem pujant per la pista fins arribar al Pla de Boet (1.865m). Activem l'aplicació de Wikiloc, però el camí és prou marcat i no ens cal consultar-lo. A més, hem d'estalviar bateria perquè com a mínim fins al refugi de Comapedrosa no la podrem carregar. També comencem a veure banderetes de color vermell, groc i cintes penjades dels arbres que ens assenyalen la ruta.

 

En aquest indret arrenca una altra transversal al GR10 pel Port de Boet. Continuem a l'esquerra i seguim en progressiu ascens cap al Pla d'Arcalis (2.015m). El camí continua entre bosc de pi negre i prats on abunda el bestiar. 

Més endavant, en un terreny ja rocallós i sense vegetació arbòria, la traça se separa del riu de Baiau i puja decidida cap a l'estanys d'Ascorbes. Dalt de tot ja s'albira el refugi metàl·lic de Baiau. 

De sobte, entenem el perquè de les banderetes que maquen el camí quan apareixen dos corredors que ens passen a tota velocitat en sentit contrari, direcció Àreu. Al cap de pocs minuts són seguits per altres dos i, més tard, per un grup més nombrós i constant. Hem coincidit amb una cursa que fa el GR11 a tota velocitat, sense equipament. Fan aproximadament uns 45 kilòmetres diaris. Van començar a Núria i tenen previst acabar a Salardú, ens diuen els jutges que anem trobant. Avui han sortit d'Arans i acabaran a Tavascan.

Continuem l'ascens i arribem a l'estany de Baiau i, una mica més amunt, al refugi de Baiau o Josep Maria Montfort (2.517m).

El refugi es troba situat enmig d'un antic circ glaciar, envoltat per crestes, excepte la part del davant, que s'obre espectacularment cap a la vall del riu Baiau, amb unes vistes infinites.

Del refugi estant podem contemplar, tot mirant cap al coll de Baiau, els estanys situats a la nostra dreta.

A l'esquerra del coll tenim el pic de Baiau. Des del refugi, la vista del coll impressiona prou, són 250 metres amb un desnivell molt fort. Els darrers 100 metres tenen més de 30 graus d'inclinació. Demà ens hi haurem d'enfilar.

El refugi no està guardat, hi trobem dintre un noi valencià que l'aprofita per a preparar-se una sopa calenta abans de continuar cap a la Vallferrera. Fa el GR11 en direcció oest. Ens diu que fa uns quants dies que segueix el camí marcat per les banderetes dels que fan la cursa, cosa que li facilita molt l'orientació. Al cap d'una estona marxa i quedem sols. 

L'interior és ben acollidor i fora, segons va passant la tarda, la temperatura baixa i el vent bufa amb més força. Dintre s'està prou bé, però cal abrigar-se. Pel que sembla, ha estat buit uns quants dies i es nota en la manca d'escalfor humana acumulada.

De tant en tant, para el vent i el sol escalfa prou per poder romandre a l'exterior i fer passejades.

Dintre el refugi hi ha dues mantes per cada llitera i el nostre sac està dissenyat per a suportar temperatures baixes. Degut al fred no ens cal beure massa aigua i tenim prou amb la que vàrem carregar a les cantimplores en sortir del refugi de la Vall ferrera.

De tant en tant, arriba gent provinent de l'altre costat del coll, d'Andorra, però no s'hi aturen més que un instant per contemplar l'estructura. Alguns altres baixen pel coll però no s'hi apropen, sinó que continuen caminant cap a altres colls. mentre contemplem el paisatge i els possibles indrets per on pot arribar gent (del coll o de la vall) comencem a experimenta la sensació que som pastors o guardes de l'indret.

Quan som a punt de sopar i pensem que dormirem sols arriba un noi que baixa pel coll de Baiau, provinent d'Arinsal. Ha estat fent alguns cims propers al Comapedrosa, el gegant del Principat. Ens agrada tenir companyia perquè significa un cos més que ajudarà a escalfar el refugi. 

Passem la tarda i la nit de xerrameca, no es pot fer gaire més perquè fora el vent és fort i la temperatura baixa. Confiem a veure un cel ben estrellat, som a 2.500 metres d'altitud, però la nostra il·lusió es veu frustrada perquè el cel es cobreix totalment de núvols.

El refugi no disposa d'aigua ni calefacció, però sí d'un dispositiu per enviar un SOS als bombers en cas de necessitat, d'un botó que dóna electricitat per a 30 minuts i d'espelmes.

El vater públic és a unes desenes de metres, el delaten les pedres que aixafen papers.

Passar la tarda i la nit en aquest indret tan salvatge és una de les experiències més belles que hem viscut fent el GR11. L'aconsello a tothom.

Dades tècniques:

Distància/desnivell: 15,4 kms/(+1.345m),(-80m)

Temps: 7 hores

Dificultat: cap, solament el desnivell positiu.

Aigua: al llarg de l'etapa hi ha diversos rierols on es pot agafar aigua.

Per baixar-vos el track i informació més detallada de la ruta:

https://travesiapirenaica.com/gr11/areu-baiau.php

GR11 Etapa 31 De refugi de Baiau a Arans

 Etapa 31 de la ruta GR11 transpirinenca.
De refugi de Baiau a Arans

Quan dorms al refugi de Baiau i saps que l'endemà has de continuar camí cap a Arans, tens tota la nit per imaginar com serà la pujada al port que separa el Pallars Sobirà i Andorra, el port de Baiau. A l'altre costat trobaràs el Comapedrosa, el cim més alt del principat i, als seus peus l'estany negre, però primer et cal fer els dos-cents cinquanta metres que separen ambdues valls, un recorregut força pendent, els darrers cent metres arriben a més del 40% d'inclinació i els teus peus trepitjaran, com aperitiu, una tartera de roques de mida considerable que, poc a poc, s'aniran reduint fins a convertir-se en sorres i petites restes pissarrenques.

Diuen que és pitjor la baixada que la pujada. Nosaltres no tenim opció de decidir, ens toca pujada. Com a tot el trajecte, el que diferencia les etapes del GR11 d'altres sortides a la muntanya és que dus damunt l'esquena tot el que necessites per a un bon grapat de dies i això es tradueix en kilos. Si algú vol saber què redimoni és això de la llei de la gravetat aquí hi trobarà un camp d'experimentació extraordinari.

Som dintre el refugi, desperts des de fa un parell d'hores, hem esmorzat i plegat el sac i deixat la instal·lació tan neta com la vàrem trobar, hem apilat les mantes, feina acabada, però no ens decidim a iniciar la marxa perquè tant el coll com la resta de la serralada es troben cobertes d'una espessa boira. Ens fa respecte iniciar la pujada i desaparèixer dintre els núvols, doncs s'hi afegeix la possibilitat que el pedregam estigui ben xop d'aigua i relliscós, la qual cosa la convertirà en més perillosa o com a mínim feixuga.

Finalment, els núvols comencen a escampar i iniciem l'ascens.

la primera part és molesta perquè, com a molts altres ports del GR11, cal anar saltant de roca en roca, tot buscant per on superar l'aglomeració geològica sense que els peus quedin atrapats en alguna escletxa i es produeixi un esquinçament.

Superada la tartera de rocallam gros, arribem a la part més pendent, on predomina la sorra i les petites restes de pedregam on cal incrementar l'esforç físic. Hem escurçat els bastons per poder-los fer servir com si fossin piolets, els enfonsem a la sorra, alhora que també clavem les puntes de les botes, construint petits esglaons que desapareixen al cap d'uns segons d'haver-los creat i usat.

De tant en tant, fem una petita aturada, ens mirem, mirem avall i mirem amunt.

Si anem amb compte de no perdre peu, no és tan difícil com semblava quan ens ho miràvem des de baix. Esforç constant, paciència i no badar en cap moment. 

Passem el pitjor tram sorrenc i en els darrers metres torna la roca dura, forta, segura on, tot i la verticalitat del terreny, els peus se senten còmodes, de tant que l'hem trepitjada al llarg de la ruta pirinenca.

Acabem l'ascens agafant-nos amb les mans a les darreres roques. Ja som al capdamunt.

Fita aconseguida, el nostre cos, especialment el cervell, gaudeix d'un excés d'emoció. Ens sentim plens, hem aconseguit superar l'obstacle, tot i ser un parell de formigues, comparats amb la magnitud del que ens envolta. Allà baix, damunt el petit promontori entre llacs, es distingeix el petit refugi on hem passat la nit. De tot el que ens resta de GR11 era l'últim tram complicat que ens quedava per fer.

Dalt del coll, l'entorn que es divisa és salvatge i impressionant. A l'esquerra s'alça el Comapedrosa i al fons de la vall l'estany negre. Els núvols han anat desfent-se mentre pujàvem port amunt i ara llueix el sol que converteix l'aigua de l'estany en una massa blau metàlic espectacular.

A partir del port de Baiau (2.757m) entrem a Andorra. El camí pirinenc baixa per la vall en direcció sud cap a l'estany Negre (2.640m). 

L'esquivem per l'esquerra i seguim baixant pel camí dels Basses d'Estany Negre que també voregem per l'esquerra. Cal anar amb compte, seguir el camí més proper a l'aigua, per evitar-nos pujades i baixades innecessàries i perdedores. 

El terreny acaba per obrir-se a la vall principal de Comapedrosa. El sender baixa amb rapidesa tot buscant  recórrer el fons de la vall. Continuament trobem gent que puja a fer el cim del Comapedrosa, l'Everest d'Andorra, també alguns que fan el GR11.

Ens desviem cap al refugi de Comapedrosa, on hem decidit d'aturar-nos. No ens caldria, podríem arribar fins Arans avui mateix, però tenim ganes de gaudir de la natura que ens envolta. Prenem el desviament per pujar el Collet de Comapedrosa (2.224m). 

El refugi és gran, totalment reformat, còmode, amb capacitat per encabir un munt de gent, però sense perdre l'encant dels refugis de muntanya. Aprofitem que ofereixen el plat del día a preu assequible i molt ben cuinat. Fa dos dies que ens alimentem d'entrepans, fruita i fruits secs i ens ve molt de gust menjar calent. Trobem els macarrons boníssims!

Després de dinar i descansar una mica ens arribem a l'estany de les truites que és allà mateix.

La dutxa és gratuïta però el temps està limitat a tres minuts per les fitxes que ens proporcionen a la recepció. Ens entaulem amb una parella de valencians que estan fent la circular d'Andorra, una mena de volta al país. Ens diuen que l'han trobat duríssima, més que altres rutes teòricament més difícils. El sopar és correcte, similar al de la majoria de refugis i passem la nit en una de les habitacions, la més gran, amb vint i dues persones més, però sense que resulti molest, donada l'amplitud. Aquest refugi rep multitud d'excursionistes de totes les nacionalitats que van a fer cims, especialment el Comapedrosa.

L'endemà, després d'esmorzar i carregar el pic-nic a la motxilla comencem el descens cap a Arans.

El camí baixa amb decisió, tot seguint de prop el riu.

El paisatge és d'una gran bellesa, hi sovintegen les moixeres, freixes, els boscos de pi negre, pi roig i avets, bedolls, amb sotabosc de neret, nabiu, boix, boixerola i ginebró. Quan ham baixat uns centenars de metres podem albirar la cascada del Comapedrosa.

De tant en tant, algun petit pont creua el riu. Durant tota la baixada no parem de creuar-nos amb gent que puja amunt, arribem a comptar fins a cent persones. Cap a la cota 1750m s'arriba a un camí més ampli on conflueix amb la variant GR11-1 i amb els senders de Gran Recorregut GRP (circular d'Andorra) i GRT (de les 3 Nacions). Un cartell ens dóna la benvinguda al Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa. 

Continuarem baixant, passem pel costat d'un dipòsit i arribem als primers edificis d'Arinsal.

 Cal travessar un túnel per la carretera; a l'altra banda hi trobem un punt d'informació turística. Seguim per carretera cap al centre de la població (1.480m), un trajecte força llarg. 

En una rotonda, a la zona centre, surt la carretera de Mas Ribafeta. La seguirem fins que després d'un parell de corbes de ferradura, en un revolt obert a la dreta, apareix un sender que puja molt costerut i sense descans sota un bosc de pins, camí del Coll de les Cases (1.954m). 

Dalt del coll ens trobem amb un ciclista que sembla anar una mica perdut. Diu que ve de la Massana. Mentre baixem ens avança un altre ciclista, més gras, que resulta company del primer. la seva massa corporal li permet fer les baixades més ràpides que el company, al contrari que a les pujades. La baixada fins Arans també és decidida, entre pins. La primera part és prou còmoda, el camí és ample i va fent ziga-zagues. En el darrer tram, quan ja tenim a la vista el poble, un cop creuat el rierol, es torna més estret, torna a enfilar-se i s'embruta una mica.

Finalment, entrem al poble d'Arans (1.370m) on trobem el cotxe que vàrem deixar fa uns quants dies, quan ens recollí un taxi per dur-nos a Tavascan.

Una etapa molt interessant, vistes espectaculars, amb un inici de pujada dur fins assolir el coll de Baiau, baixada còmoda fins Arinsal, pujada costeruda sota bosc fins el Coll de les Cases i baixada còmoda fins Arans. 

En un dels establiments, ens espera, com al final de cada etapa, una cervesa ben freda.

Descripció tècnica:

Distància/desnivell: 15 kms / (+810),(-1.920)

Temps: 8 hores 

Dificultat: a principis d'estiu pot ser necessari el piolet i els grampons al Port de Baiau.

Per més informació i baixar-vos el track:

https://travesiapirenaica.com/gr11/baiau-arans.php