GR11 Etapa 29 De Tavascan a Àreu

De Tavascan a Àreu

Etapa 29 del GR11 transpirinenc

Tavascan és un petit poble del pirineu ubicat a la comarca del Pallars Sobirà i pertany al  terme municipal de Lladorre.

Està situat a la dreta del Riu de Lladorre i a l'esquerra del de Tavascan (tram superior de la Noguera de Cardós), justament a l'interfluvi dels dos rius, en un coster, entre 1.106,9 i 1.154,5 metres d'altitud. És al capdamunt de la carretera L-504, que acaba en el poble (continua a través de pistes forestals). És el poble més al nord de tota la Vall de Cardós.

En el poble hi destaca la Molina i l'església parroquial de Sant Bartomeu, a més del complex hidroelèctric de l'alta vall de Cardós. Damunt del riu de Lladorre, justament abans que s'hi uneixi el de Tavascan, hi ha el Pont de Tavascan, romànic, que uneix les cases de Tavascan de les dues riberes del riu.

En el poble podeu trobar allotjament en diversos hotels i cases rurals on podeu dormir i menjar, però si voleu abastir-vos d'aliments solament existeix una petita botiga de queviures que obre de tant en tant, segons l'època de l'any. 

Per arribar-hi, hem hagut de deixar el cotxe a Andorra, Arans, on acabarem aquesta part del GR11 i prendre un taxi que ens dugués fins a Tavascan.

Per iniciar l'etapa haurem de creuar el riu per un pont situat al costat del punt d'informació turístic. En aquest punt vàrem tenir el primer ensurt, doncs no va haver manera d'engegar l'aparell de GPS (follets malignes que acompanyen els excursionistes). Per sort, la major part de la ruta es troba ben senyalitzada. 

El GR11 travessa la Noguera de Lladorre i s'enfila a l'esquerra, cap a un dipòsit d'aigua. Aquí girem a la dreta, per afrontar una forta pujada sota un bosc de bedolls, avellaners i alguns roures, fins a la cabana de Castells (ruïnes). 

En aquest punt el camí es torna més planer i clar i ens permet de continuar més relaxadament. El GR11 segueix horitzontal, a mig vessant, creuant alguns barrancs com el de les Planes, on podem agafar aigua. En un parell d'indrets on el camí és rocallós hi ha instal·lats cables per fer el trànsit més fàcil, ja que tot i ser un tram relativament senzill, pot ser perillós si el terra està mullat.

 

El sender continua en direcció sud, passa el Canal del Vedat i comença a girar a l'esquerra (Oest) camí de Boldís Sobirà. Abans deixarem a la dreta un trencall que baixa a Boldís Jussà.

A Boldís Sobirà (1485m) trobem una font. És un petit poblet, encantador però inesperadament aquest encant queda totalment arruïnat quan, provinent d'una de les cases (allotjament rural) surt un bram continuat i inacabable de reggeton. Bogeria absoluta.

Des d'aquest poblet surt una pista que seguirem una mica més d'un quilòmetre, fins a trobar un trencall a mà esquerra que puja amb fort pendent de nou cap a la pista. Continuem un quilòmetre fins a la Punta de Roquetes (1920m), on les marques vermelles i blanques desapareixen, l'abandonen per prendre un trencall a mà esquerra. En aquest indret han perllongat la pista forestal i fet malbé part del camí, també les marques, doncs han tallat arbres. Cal anar amb compte de no passar de llarg aquesta drecera perquè si continuem per la pista arribarem a un pla i per aconseguir de recuperar el camí haurem de tirar pel dret amb un desnivell considerable (us pot venir a la ment el teorema de Pitàgores, els catets i les hipotenuses). 

Continuem el camí que es va enfilant i poc després tornem a creuar la pista i continuem amunt, per afrontar el tram més costerut de la pujada i arribar al Coll de Tudela (2239m). Una àmplia esplanada amb diversos corrals fins on es pot arribar amb cotxe. La vista des del coll és molt bona. A una banda podem veure (dia molt clar), la vall de Tavascan, les pistes d'esquí d'Espot, els Encantats, el Montardo i, al fons, el massís de l'Aneto. Per l'altra banda del coll, la vista s'obre sobre la Vallferrera i la Pica d'Estats (3143m) i l'immens Monteixo (2905).

Ens aturem a dinar i a descansar una estona de la pujada. Encara és aviat i tenim prou marge horari per arribar a Àreu sense problemes de llum.

El camí baixa ara amb rapidesa cap a la Vallferrera entre el bosc de pins i arribem a les bordes de Costuix (1720m). Seguirem pel camí que més avall arriba fins a les bordes des d'Àreu. A uns 50 metres, en un revolt a l'esquerra, hi ha un rierol que sembla fiable per agafar aigua. 

Poc després abandonem la pista per una senda que surt a l'esquerra i baixa de forma directa, creuant diverses ocasions la pista. Pareu atenció per no perdre les dreceres. Tot i que la drecera baixa de forma decidida i el descens es fa dur, és millor que no fer un munt de quilòmetres seguint la pista.

Finalment, arribem a la part superior del poble, la Força d'Àreu (1245m) i baixem carretera avall fins a l'hotel Vallferrera, on pasarem la nit per continuar demà cap a Baiau. Allà ens espera l'Oriol, que ha vingut a recollir l'Alba. Ens ha acompanyat aquesta etapa però ara se n'ha de tornar a casa seva perquè té feina.

Àreu és un poble bonic, no gaire gran, amb el mateix problema que altres pobles pel tema de l'avituallament; hi ha una botigueta que obre de 17:30 a 19:30 i si no és en aquestes hores no dóna servei.

L'Hotel Vallferrera és una alternativa molt bona, la propietària és una gran persona, amable i que ajuda en tot el que pugui.

Visitem el poble, els tipus de construccions, alguns recordatoris de temps. Com a fet històric a destacar, em aquest poble hi va romandre amagat Mossén Batlle durant un temps. En un dels carrers trobem una placa de pedra on es descriu la seva estada.

Una mica d'història d'aquest personatge, cabdal en el món de l'escoltisme:

 

Mossén Batlle ingressa el 1922 com soci en el Centre Excursionista de Catalunya i el 1928 s'integra en l'associació dels Minyons de Muntanya fundada per Josep Maria Batista i Roca, creada l'any anterior i amb la qual col·laborarà estretament al sí de la Germanor de les Guies Excursionistes i els Minyons de Muntanya.

El Cop d'estat del 18 de juliol de 1936, enxampà, durant el diumenge 19, Mn. Batlle i els seus minyons baixant la Pica d'Estats i hagueren de restar dies a Pallars Sobirà (Àreu) fins que foren rescatats per un autocar custodiat per Mossos d'Esquadra enviat pel Conseller de la Generalitat, Ventura Gassol. Arran d'aquest fets Antoni Batlle s'exilià a Suïssa on restà fins a la fi de 1938. El mateix any empès per la situació política tindrà lloc la unificació de Minyons de Muntanya i els Boy Scouts de Catalunya.

Ha estat una etapa no gaire complicada, però llarga, la calor ens ha fet patir i el desnivell és considerable. Hem hagut de pujar 1.200 metres i, posteriorment, fer una llarga baixada de 1.100 metres.

Dades tècniques:

Distància/desnivell: 18 kms / (+1.225),(-1.100).

Temps amb aturades: unes 8 hores. 

Dificultat: un parell de pujades ben verticals i la distància. Pel que fa a la dificultat tècnica, solament destacar el parell de passos on cal anar amb compte, però no dificultosos.

Aigua: Trobarem diverses fonts pel camí (indicades a la descripció) i algun rierol.

Per baixar-vos el track i informació més detallada de la ruta:

https://travesiapirenaica.com/gr11/tavascan-areu.php

GR11 Etapa 30 D'Àreu a refugi de Baiau

Etapa 30 de la ruta GR11 transpirinenca.
D'Àreu a Baiau

 

Àreu és un poble encabit en el terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situat a 1.220 metres d'altitud, en el marge dret de la Noguera de Vallferrera, al peu del Monteixo (també anomenat Puig d'Àreu, de 2.905 m. alt.) i a l'inici de la carretera local que baixa cap a Alins.

Pel seu terme passa l'antic camí que comunicava el Pallars amb el País de Foix a través del Port de Boet, o Port d'Àreu, a la part nord-oriental del terme. Més amunt, al límit amb Occitània, s'aixeca la Pica d'Estats, que amb els seus 3.143 metres és la muntanya més alta de Catalunya, així com el Pic de Sotllo (3.084 m).

Pertany a Àreu el veïnat de la Força d'Àreu. En el Pla de la Farga es troba la presa de Vallferrera, la qual deriva aigua del riu Noguera de Vallferrera cap a la presa de Montalto.

El poble té l'església parroquial de Sant Climent, les restes de la capella romànica de Sant Joan, la capella de la Immaculada de Casa Cerdà, així com la capella del cementiri, dedicada al Sant Crist. Prop de la població, a migdia, hi ha les restes de l'església romànica de Santa Maria de la Torre (dades extretes de la viquipèdia).

Hem passat la nit a l'hotel Vallferrera, molt ben atesos. Tot i els anys que fa que funciona està magníficament conservat. El poble solament disposa d'una botiga on comprar algun aliment que obre una estona a la tarda. quan hem arribat ja és tancada,  per la qual cosa encarreguem un entrepà que ens servirà per dinar l'endemà.

Deixem enrere la Forca d'Àreu per una pista asfaltada que es converteix en pista forestal per on circulen força vehicles que transiten cap a l'aparcament de la Molinassa, punt de partida d'ascensions com la Pica d'Estats, Sotllo,  Norís, Gerri i altres gegants ubicats a la vall.

Durant el trajecte trobem boletaires que, de moment, no han tingut èxit. Es queixen de la manca de plugues i de com de sec es troba el terreny. Al cap de 3 quilòmetres la pista canvia de riba i poc després, el GR11 l'abandona per continuar per una senda a la dreta. El camí travessa la pista en un parell d'ocasions abans d'arribar al Pla de la Selva (1.695m), on trobem un berenador sense font.

Seguim la pista, tot i que de seguida l'abandonem per continuar per un sender que surt a mà dreta. En un racó de bosc trobem una vaca que ens mira, no sabem si amb ràbia, pena o demanant ajuda. A terra descansa el seu vedell. Imaginem que és malalt o ha tingut un accident. No podem fer-hi res, i tenim por que si ens apropem la mare reaccioni de manera violenta. 

 Mentre pugem, podem contemplar a l'esquerra la pica d'Estats.

Finalment, el camí acaba per enllaçar de nou amb la pista, prop de l'aparcament de La Molinassa (1.815m).Seguirem la pista i de seguida trobem la cruïlla del refugi de Vallferrera, la Pica d'Estats i una de les transversals al GR10.

Hem decidit de passar la nit al refugi de la Vall Ferrera, no perquè l'etapa ho necessiti, sinó per fer-la durar i conèixer i gaudir de l'indret. Dinem els entrepans que ens han fet a l'hotel d'Àreu. De moment no hi ha gaire gent, però hi van arribant al llarg de la tarda fins a quedar totalment ple. Sopem amb uns quants muntanyencs que ens expliquen les seves peripècies en les diverses ascensions que han fet a la Pica d'Estats i altres cims. En el menjador fa força fred perquè les portes són obertes. El refugi no ens acaba de convèncer, és petit si tenim en compte el nombre de gent que l'utilitza fent pujades als gegants del pirineu català, t'has de fer pregar per poder carregar el mòbil i en el nostre cas el necessitem perquè el GPS segueix sense funcionar i decidim baixar-nos l'aplicació de Wikiloc, els mapes de la zona i el track que haurem de fer l'endemà. A més, el preu és força elevat.

D'inici havíem decidit passar dues nits en aquest refugi per poder explorar la zona, però com que no ens convenç, decidim en consens que l'endemà seguirem cap amunt i passarem la nit en el refugi lliure de Baiau. Això implica que ens caldrà encarregar dos pic-nics (dinar i sopar), perquè allà no trobarem ni aigua ni menjar.

A primera hora del matí continuem pujant per la pista fins arribar al Pla de Boet (1.865m). Activem l'aplicació de Wikiloc, però el camí és prou marcat i no ens cal consultar-lo. A més, hem d'estalviar bateria perquè com a mínim fins al refugi de Comapedrosa no la podrem carregar. També comencem a veure banderetes de color vermell, groc i cintes penjades dels arbres que ens assenyalen la ruta.

 

En aquest indret arrenca una altra transversal al GR10 pel Port de Boet. Continuem a l'esquerra i seguim en progressiu ascens cap al Pla d'Arcalis (2.015m). El camí continua entre bosc de pi negre i prats on abunda el bestiar. 

Més endavant, en un terreny ja rocallós i sense vegetació arbòria, la traça se separa del riu de Baiau i puja decidida cap a l'estanys d'Ascorbes. Dalt de tot ja s'albira el refugi metàl·lic de Baiau. 

De sobte, entenem el perquè de les banderetes que maquen el camí quan apareixen dos corredors que ens passen a tota velocitat en sentit contrari, direcció Àreu. Al cap de pocs minuts són seguits per altres dos i, més tard, per un grup més nombrós i constant. Hem coincidit amb una cursa que fa el GR11 a tota velocitat, sense equipament. Fan aproximadament uns 45 kilòmetres diaris. Van començar a Núria i tenen previst acabar a Salardú, ens diuen els jutges que anem trobant. Avui han sortit d'Arans i acabaran a Tavascan.

Continuem l'ascens i arribem a l'estany de Baiau i, una mica més amunt, al refugi de Baiau o Josep Maria Montfort (2.517m).

El refugi es troba situat enmig d'un antic circ glaciar, envoltat per crestes, excepte la part del davant, que s'obre espectacularment cap a la vall del riu Baiau, amb unes vistes infinites.

Del refugi estant podem contemplar, tot mirant cap al coll de Baiau, els estanys situats a la nostra dreta.

A l'esquerra del coll tenim el pic de Baiau. Des del refugi, la vista del coll impressiona prou, són 250 metres amb un desnivell molt fort. Els darrers 100 metres tenen més de 30 graus d'inclinació. Demà ens hi haurem d'enfilar.

El refugi no està guardat, hi trobem dintre un noi valencià que l'aprofita per a preparar-se una sopa calenta abans de continuar cap a la Vallferrera. Fa el GR11 en direcció oest. Ens diu que fa uns quants dies que segueix el camí marcat per les banderetes dels que fan la cursa, cosa que li facilita molt l'orientació. Al cap d'una estona marxa i quedem sols. 

L'interior és ben acollidor i fora, segons va passant la tarda, la temperatura baixa i el vent bufa amb més força. Dintre s'està prou bé, però cal abrigar-se. Pel que sembla, ha estat buit uns quants dies i es nota en la manca d'escalfor humana acumulada.

De tant en tant, para el vent i el sol escalfa prou per poder romandre a l'exterior i fer passejades.

Dintre el refugi hi ha dues mantes per cada llitera i el nostre sac està dissenyat per a suportar temperatures baixes. Degut al fred no ens cal beure massa aigua i tenim prou amb la que vàrem carregar a les cantimplores en sortir del refugi de la Vall ferrera.

De tant en tant, arriba gent provinent de l'altre costat del coll, d'Andorra, però no s'hi aturen més que un instant per contemplar l'estructura. Alguns altres baixen pel coll però no s'hi apropen, sinó que continuen caminant cap a altres colls. mentre contemplem el paisatge i els possibles indrets per on pot arribar gent (del coll o de la vall) comencem a experimenta la sensació que som pastors o guardes de l'indret.

Quan som a punt de sopar i pensem que dormirem sols arriba un noi que baixa pel coll de Baiau, provinent d'Arinsal. Ha estat fent alguns cims propers al Comapedrosa, el gegant del Principat. Ens agrada tenir companyia perquè significa un cos més que ajudarà a escalfar el refugi. 

Passem la tarda i la nit de xerrameca, no es pot fer gaire més perquè fora el vent és fort i la temperatura baixa. Confiem a veure un cel ben estrellat, som a 2.500 metres d'altitud, però la nostra il·lusió es veu frustrada perquè el cel es cobreix totalment de núvols.

El refugi no disposa d'aigua ni calefacció, però sí d'un dispositiu per enviar un SOS als bombers en cas de necessitat, d'un botó que dóna electricitat per a 30 minuts i d'espelmes.

El vater públic és a unes desenes de metres, el delaten les pedres que aixafen papers.

Passar la tarda i la nit en aquest indret tan salvatge és una de les experiències més belles que hem viscut fent el GR11. L'aconsello a tothom.

Dades tècniques:

Distància/desnivell: 15,4 kms/(+1.345m),(-80m)

Temps: 7 hores

Dificultat: cap, solament el desnivell positiu.

Aigua: al llarg de l'etapa hi ha diversos rierols on es pot agafar aigua.

Per baixar-vos el track i informació més detallada de la ruta:

https://travesiapirenaica.com/gr11/areu-baiau.php