GR-11 Un repte humà






Una introducció necessària.

Benvinguts aquells que hagueu accedit a aquest indret digital gràcies a què Google us ha informat que hi trobaríeu informació relativa al mític GR-11. Segurament, si heu arribat aquí és perquè esteu preparant-vos per aquesta gran aventura.
Us informo que soc en Francesc i la meva dona és la Rosa. Ambdós estem ficats en aquest embolic de fer el GR-11 perquè estimem la muntanya, especialment el Pirineu, i perquè va bé imposar-se reptes a la vida. És satisfactori proposar-se i aconseguir fites, sobretot si són tan increïblement belles com aquesta: la proposta de sortir d’un mar i arribar a un altre, ambdós agermanats per una serralada tan plena de vida, paisatges, vegetació, fauna i humanitat com és el Pirineu.
Malgrat ser un imponent accident geogràfic, el Pirineu agermana pobles i cultures, que es veuen en la necessitat d’haver-se d’enfrontar al mateix element geogràfic. Caminant per les etapes del GR-11 us adonareu que la gent de l’oest, del centre i de l’est òbviament són diferents, però en el sustrat s’assemblen, tant en la manera de ser i de pensar com en la forma de resoldre problemes, malgrat parlen llengües diferents. Les estratègies per afrontar el dia a dia no deixen de ser similars.

Abans de tot, és important definir què és això que hom anomena GR-11. El primer que faré és reproduir-vos la introducció que fa la web Travesia pierenaica (https://travesiapirenaica.com/gr11/gr11.php). Trobo que és prou clara i concisa i no cal que afegeixi discursos propis. Diu així:

La serralada dels Pirineus és tot un bastió, una frontera natural, que s'alça majestuosa a la vora nord de la Península Ibèrica, entre Espanya, Andorra i França, travessant en poc més de 400 km des del mar Cantàbric (golf de Biscaia) a l' oest fins al mar Mediterrani (Cap de Creus) a l'Est.
Els seus capricis geològics alberguen un clima que pot acariciar-te suaument i també sepultar-te en el més dur i inhòspit dels ambients. Els seus cims, relleus impossibles, neus i gels, preserven boscos autòctons, criatures assetjades i aïllades, vida salvatge que es resisteix a perdre la innocència. La complicitat d'aquestes muntanyes, de la mà del clima rude, el seu relleu, han forjat segles de cultura, de folklore, de tradicions, de llegendes que han anat creixent a l'ombra de les altures, a l'abric de la vall i del poble, en la calor de la borda, del mas, de la masia. Un amor-odi que ha captivat a romàntics exploradors, científics, somiadors, comtes; a intrèpids i visionaris escaladors, entusiastes pirineuïstes; a gent combativa que no s'han rendit davant la duresa de les seves muntanyes estimades.
La “Senda Pirenaica” (GR 11) recorre aquesta frontera natural, en un viatge en el qual el senderista gaudirà de la naturalesa indomable d'aquesta serralada, es banyarà en la cultura d'aquests pobles, es fascinarà per les seves llegendes i històries, però el que és més important, descobrirà dia a dia, etapa a etapa d'aquesta ruta, emocions, experiències, moments compartits fent camí i al recer de refugis.
El GR 11 és un sender de gran recorregut que creua en uns 800 quilòmetres tot el Pirineus, des del mar Cantàbric (Cap d'Higuer) al mar Mediterrani (Cap de Creus). És una ruta que es troba senyalitzada en pràcticament la seva totalitat per marques blanques i vermelles. Les seves etapes discorren generalment entre pobles, refugis o albergs, de manera que la logística del trekking és senzilla.

Bé, després de la fantàstica explicació dels experts d’aquesta web (increïble el servei que fan), prenc la paraula i us explico el nostre punt de vista, de la Rosa i meu, per si us pot fer algun servei.
El GR-11 està dividit en un nombre d’etapes variable, segons la font què consulteu o l’estat físic en què us trobeu.
La web Travesia pierenaica (https://travesiapirenaica.com/gr11/gr11.php) el divideix en 46 etapes.
Quant de temps necessitareu per fer-la dependrà de si esteu en forma i disposeu de prou dies lliures? Si esteu habituats a fer muntanya, alpinisme, vull dir pujar cims de fins a tres mil metres, i teniu unes vacances prou llargues, la podreu fer d’una sola tirada. Calculo que amb aturades es pot fer en 45-50 dies (cal intercalar alguns dies de descans). Si no esteu tant en forma ni teniu tants dies lliures la podeu dividir en diferents trams i anar-los fent d’acord a les vostres possibilitats i disponibilitats.

La nostra aposta per com fer el GR-11 ve determinada per l’edat i per l’estat físic. Tenim més de 60 anys i no ens interessa batre rècords, els deixem per al Kilian. El nostre repte és fer-lo sencer però gaudint-lo i al nostre ritme. Per aquest motiu l’hem dividit en quatre fases:
1.    La primera part la comencem al Cap Higuer, prop d’Hondarribia, i l’acabem a Zuriza, ja dintre territori aragonès (9 etapes a “Travesia pirenaica”).
2.    La segona l’acabaríem a Benasque (dotze etapes a “Travesia pirenaica”, doncs l’acaben a Puente de San Jaime).
3.    La tercera l’acabaríem a Puigcerdà (quinze etapes a “Travesia pirenaica”)
4.    La quarta i final l’acabaríem al Cap de Creus, Alt Empordà (onze etapes a “Travesia pirenaica”).
Aquesta divisió vol dir que aproximadament farem cada part en uns 15-20 dies tenint en compte els descansos.

També hem decidit dividir alguna etapa en dues, tot depenent dels kilòmetres. Ens hem posat un límit diari de màxim 22 kilòmetres aproximadament. Les etapes de 30 o més kilòmetres les dividim en dues. També depèn del desnivell acumulat, no solament del kilometratge. És molt important estudiar el recorregut per decidir des d’on i fins a on arribem. Això també vindrà condicionat per si portem o no tenda. Si no la portem haurem de tenir en compte on parar i passar la nit i pot ser que haguem de fer més o menys kilòmetres.
També és molt important distribuir, de tant en tant, alguns dies de descans, especialment al principi. En general la gent diu que el cansament es va acumulant però la nostra experiència ha estat que les primeres etapes són més feixugues que les darreres perquè, si bé vas acumulant cansament, el cos es va adaptant i s’acostuma a caminar. També influeix el fet de trobar-te prop del final que et fa sentir més fort perquè veus que l’acabaràs. Sigui com sigui, de tant en tant va bé aturar-se un dia i descansar, rentar roba, fer una mica de panxing i tenir temps per visitar la zona on ens hem aturat. Hi ha llocs que val la pena veure’ls amb més detall, perquè són bellíssims i el fet d’haver d’anar complint objectiu diari fa que ens perdem alguns paisatges propers molt bells. No ens hem pres la transpirinenca com una cursa, sinó com una experiència a viure.

El millor temps per fer el recorregut si podeu, és a partir de mitjans de juny i fins el 30 de setembre, tot intentant d’evitar la temporada alta, això vol dir juliol-agost, pel fet que hi ha molta més gent a la muntanya i els refugis i hostals són plens. El Pirineu Central és millor fer-lo a partir de l’agost, quan ja no hi hagi neu. El Pirineu navarrès i basc millor a partir del 15 de setembre, per poder gaudir del canvi de fulles de les immenses fagedes. El Pirineu de Girona, proper a la costa brava es pot fer a mitjans de juny o setembre.

Aquest any 2018 hem decidit fer el primer tram, del Cap Higuer, prop d’Hondarribia (Euskadi) fins a Zuriza (Aragó). Hem començat a fer-lo el quatre de juny perquè és un Pirineu molt baix i, per tant, no hi havia risc de trobar-hi neu.
Malgrat el mal temps, pluja constant, vent i boira, hem acomplert l’objectiu. És el què trobareu descrit a les següents etapes. Les podeu anar consultant tot clicant damunt els títols que trobareu a la part dreta de la pantalla.
Els propers anys esperem poder afegir informació sobre els següents trams.
A cada capítol hi ha, en primer lloc, una explicació del que va ser l’etapa tal com la hem viscut (“Descripció de l’etapa”). A continuació, una segona part (“Resum itinerari”) amb informació extreta principalment de la Web “Travesia pirenaica”. Aquesta informació és el full que utilitzàvem a cada una de les etapes com a complement al mapa topogràfic corresponent, per tal d’orientar-nos i per tenir disponibles telèfons i noms dels llocs d’arribada, lloc on dormir, menjar, taxis, i altres dades d’interès.
Que gaudiu del viatge i que la informació us sigui de profit.

GR-11. Material i utillatge imprescindible per fer la transpirinenca amb el mínim de problemes


Una bona motxilla:
La meva, una Millet de 60 litres, la de la Rosa una Osprey de 26 litres. Penso que ella hauria d’haver dut una de més capacitat, però volia portar el mínim pes i la manera que va trobar de limitar-ho és limitant la capacitat de la motxilla.
Característiques principals:
§  Ha de disposar d’un sistema que permeti adaptar-se molt bé a l’alçada de cada persona. Cal que es pugui pujar i baixar més o menys per tal que es mantingui per damunt del cul i ben arrapada a l’esquena, tot adaptant-se a la nostra alçada.
§  Que no et faci suar, que tingui algun material-estructura que limiti el contacte directe amb l’esquena.
§  Ha de poder quedar ben ancorada al cos, tant a la cintura, al pit i a les espatlles. El tema del pit és important per evitar dolors a la part superior de les espatlles.
§  Compartiment inferior separat: És molt interessant que tingui un compartiment inferior separat del principal (la Millet el té) perquè allà porto tot l’equipament d’aigua i puc accedir-hi ràpidament en cas de necessitat al Cover per la motxilla, pantalons pluja, capelina, Dry/Vent. Encara que es mulli quan el faig servir, quan el guardo no es mulla res de l’interior de la motxilla.
§  Compartiment superior o tapa: allà posarem les coses que necessitem disposar de forma ràpida: guants, racions energètiques, cartera amb diners, etc).

Uns bons pals:
Ajuden molt en situacions difícils, tant a les pujades com a les baixades: pujades abruptes, baixades enmig de roques i pedres lliscants, pas per vies d’aigua i altres moments delicats. Estalvien molt cansament de turmells, genolls i cames, dons part de la força la fas amb els braços. Mireu que tinguin cert joc esmorteïdor i que siguin fàcilment graduables. Aposto pels de pinça al costat, millor que els de rosca.

Un bon equipament per la pluja:
Consistent en diferents peces per protegir el cos i la motxilla.
§  Cover per a la motxilla
§  Dry/vent que aguanti situacions de pluja lleugera.
§  Pantalons d’aigua per evitar que se’ns mullin els de roba, la qual cosa provoca sentir-nos incòmodes i amb sensació desagradable que provoca malestar i desànim.
§  Capelina que aguanti milers de litres, amb mànigues i cremallera per al coll i un reflectant al darrere. És un element imprescindible quan la pluja passa de xiri-miri a tempesta, quan les gotes salten en tocar a terra.

Barret:
Que suporti una certa pluja (portarem el cap tapat per la caputxa del dry/vent o de la capelina, però la visera del barret ens protegeix de mullar-nos la cara) i filtri els raigs UVA del sol i pesi poc. Ha de tenir cordill perquè el puguem ajustar al cap i a la cara i no surti volant quan faci vent fort, especialment en els colls de les muntanyes. És molt més aconsellable un barret que una gorra. Ha de protegir del sol tot el cap i també el coll.

Botes:
Que aguantin l’aigua (Gore-Tex) que no tinguin gaire part de tela d’aquesta transpirable com la que tenen les bambes, en reixeta, sinó cuir. Cal evitar que la pluja o els rierols ens mullin els peus, és important tenir-los secs tant d’aigua com de fang. És molt important que siguin còmodes, que ens subjectin bé els peus i els turmells però no excessivament dures.

Cantimplores:
El consum diari d’aigua és molt personal, però recomano portar dues de 750 cls per anar equilibrats, una a cada costat. També és important portar pastilles potabilitzadores per si acabem les cantimplores i agafem aigua d’alguna font o rierol. Cal evitar els organismes tipus ameba i altres que ens provocaran diarrees i mals de panxa. Són pastilles molt petites i cada una serveix per potabilitzar un litre d’aigua

Sac de dormir:
No sabem si ens quedarem algun dia tirats i haurem de dormir en qualsevol racó. Ha de ser un sac que ens permeti suportar temperatures entre 3 i 10 graus i que no pesi (600 grams). Millor comprar un bon sac, ens ho agrairà el cos, tant per caminar (poc pes) com per dormir (no passar fred).

Roba:
Pel que fa a la roba cal evitar portar pes, després ho pagarem. És millor haver de rentar de tant en tant que no anar carregats i cansats.
§  Tres mudes de cada cosa que haguem d’utilitzar: samarretes, mitjons, calçotets. Podem fer servir com a pijama una de les mudes. Amb tres peces de cada cosa ja n’hi ha prou. El vestit habitual quan comencem a caminar, especialment al matí que fa fresca, ha de ser de 3 capes que podem anar traient o posant segons les circumstàncies, tot depenent del moment.
§  Paravent fi (100-200 grs): Particularment, la majoria de les vegades anava amb la samarreta tècnica i al damunt un paravent molt i molt finet que es plega i queda fet una bosseta. Això parava el vent quan era a llocs alts i no em calia res més, és qüestió de termòstats, la Rosa anava més tapada que jo.
§  Guants: han de ser poc gruixuts però que aguantin la pluja. No han de ser 100% impermeables perquè llavors són massa gruixuts i no són pràctics ni pel tacte ni per la calor que donarien. Els guants solament els faig servir quan la temperatura baixa per dessota de 10 graus, però això va amb cadascú, hi ha gent que no té fred a les mans. Van molt bé quan plou molt i la temperatura és relativament baixa, perquè tenir les mans mullades mentre camines i haver de fer servir els pals es torna quelcom fred i desagradable.

El Sistema de les tres capes:
Llegireu i sentireu parlar en diferents llocs del sistema de ceba o de les tres capes. És una manera fàcil i ràpida d’adaptar-nos a allò que ens trobem en cada moment. El Pirineu pot variar en pocs minuts, meteorològicament parlant. Podem començar tenint fred i al cap de poc tenir calor, tot depenent del desnivell del terreny o veure’ns atacats per un vent gèlid quan arribem a un coll. Per tant, hem d’anar preparats amb un sistema de roba que ens permeti adaptar-nos.
§  Capa 1: samarreta tècnica: és molt important, molt millor que el cotó que pessa més i no transpira. Amb la tècnica evitem pes i anar mullats, doncs s’evapora ràpidament la suor.
§  Capa 2: Polar finet, que no sigui gruixut perquè llavors passarem calor i no ens el posarem,
§  Capa 3: Un Dry/Vent que ens protegeixi del vent i la pluja fina.
Us he parlat abans que també diua un paravents finet que pesava molt poc. Sovint, si feia bon temps, tant sols utilitzava aquest element damunt de la samarreta tècnica.
Amb aquests elements podeu fer les combinacions que vulgueu, segons el vostre termòstat particular i el grau d’humitat, pluja i vent amb què uns trobeu.


Mitjons:
Mereixen un punt apart. El nostre taló d’Aquiles són els peus, els que aguanten tota la ruta i per tant cal tenir-los molt en compte.  Gasteu diners en uns bons mitjos que s’ajustin perfectament als peus, com si fossin una segona pell i tindreu molt guanyat en la lluita contra les butllofes. Com a exemple, de marca bona (cadascú que compri el que vulgui) tenim els “xsocks” amb filaments de plata per evitar la pudor. Podeu dur 3 parells.


Calçat lleuger:
Per descansar quan arribem a lloc: xancletes, sandàlies, o quelcom semblant que no pesi.Cal treure’s les botes i deixar els peus lliures.


Mapes i dossier:
Haurem de tenir preparat un dossier plàstic, una mena de llibre Din A4 compost per tapes i fundes on posar els fulls individualment protegits (els venen a les papereries i hi ha de 10, 20, 30, i més fundes) on tinguem un full de cada una de les etapes explicada amb detall, amb les fites que ens indiquin els llocs per on hem de passar i què hi trobarem: fonts, desviaments, bordes, pobles, etc.
També necessitem una coberta de plàstic per encabir el mapa de l’etapa i el full de ruta. Aquesta coberta ha d’anar proveïda d’un element que ens permeti portar-la penjada del coll perquè consultem el mapa i el full informatiu i, alhora, no es mulli ni s’arrugui. Per tant, no ha de pesar ni tenir arestes agudes que ens punxin quan es vagi moment mentre caminem. La funda ha de ser lleugera i que no molesti. Podem construir-nos una amb una bossa mida A4 amb ZIP i a les papereries venen cordills amb targeter i un petit mosquetó. Ho podem aprofitar per construir la coberta. Els que venen específics per aquesta necessitat trobo que pesen molt.

Documents:
DNI, Targeta sanitària, targeta de crèdit.

Xiulet:
Per si cal demanar socors.

Navalla:
Per tallar el que calgui i per utilitzar-la com a ganivet pel menjar (fruita, pa, etc). Millor una navalla suïssa, de les senzilles, no cal portar una grossa que pessa massa.

Bruixola:
Per si falla el GPS i el mòbil.

Encenedor:
Per si hem d’encendre foc.

Cordill i pinces de la roba:
2 metres de cordill i 2-3 pinces de roba, per penjar allò què rentem.

Joc de corretges:
Per subjectar coses a la motxilla o on calgui (en venen al Decathlon)

Rotlle a mitges de cinta americana:
Per imprevistos (Ex: si se’ns cau la sola de la bota i hem de subjectar-la fins que no poguem canviar-la).


Distribució a la motxilla.
Departament superior extern (Tapa):
§  Coses que necessitem treure ràpidament (no per a pluja, això ho portem al compartiment inferior separat). Per exemple, el paravent molt finet, els guants, alguna racció nergètica, alguna corretja per fer lligadures, mocador, etc.
Departament superior intern (Tapa):
§  Coses importants que necessitem treure sense haver de buscar dintre la motxilla. Per exemple, la cartera amb els diners, carnets, etc. Els poso a l’interior perquè quan traiem coses de l’extern potser ens caurien i no ens adonariem. Llum frontal, xiulet, navalla, encenedor, bruixola mecànica, tirites.
Compartiments laterals i central externs (cos central):
§  Cada motxilla disposa de més o menys compartiments externs. En el cas de la meva (Millet) disposa de dos compartiments laterals que em van anar molt bé per encabir dues cantimplores de 750 cls. D’aquesta manera anava compensat. També disposa d’un compartiment central, on podem encabir altres objectes que volguem tenir localitzats i no ens caldrà estar remenant tot l’interior.
Compartiment interior (cos central):
§  És bo disposar les coses que utlitzem menys a la part inferior i les que utiltizem més a la superior. Va molt bé posar-les en bosses zip, a cada bossa un tipus d’element: samarretes a una bossa, mitjons a una altra, elements del GPS a una altra, etc. És més fàcil de localitzar i també evitem que, si fos el cas, es mullin les coses. Fins i tot ens permet posar roba rentada encara no seca i que no afecti la resta.
Compartiment inferior separat del principal (baixos):
§  Allà porto tot l’equipament d’aigua, el cover per la motxilla, pantalons pluja, capelina, Dry/Vent. D’aquesta manera no es mulla res de l’interior i puc accedir-hi ràpidament en cas de necessitat.


El GPS.
El GPS és la joia de la corona. Si fem rutes desconegudes i tenim mal temps, especialment boires, és el millor invent i l’eina més pràctica. Jo he utilitzat el Garmin 64S. Per al Pirineu carreguem els mapes Topo-Pirineos Hispania (gratuïts) a la web corresponent  (http://topopirineos.blogspot.com/2016/06/descargas-de-la-version-80.html) i de la web transpirenaica carreguem els tracks de les etapes (https://travesiapirenaica.com/gr11/gr11.php). També els podem trobar a la web Wikilog ( https://ca.wikiloc.com/) . Amb això estem protegits, dona una seguretat increïble, tant que gairebé et permet no fer servir cap mapa. De tota manera va bé per tenir la imatge del conjunt, doncs la pantalla del GPS és petita i la fem servir per veure que no ens sortim del camí, no per tenir imatge del conjunt de la comarca.
L’aparell també disposa d’altímetre, brúixola, distàncies recorregudes, temps que estem marxant, temps aturats, mitjanes, etc. El millor lloc per dur-lo i consultar-lo és agafat amb un mosquetó en un dels tirants de la motxilla, que no ens pengi gaire perquè ens faria nosa. Si l’hem de fer servir molt sovint (boira) el podem dur penjat del canell amb una corretja que ens podem fabricar a la nostra mida (corretges del Decathlon).

Accessoris necessaris per al GPS:
§  Joc de piles recarregable (jo en portava 8) i carregador. El GPS ens fa servir dues i duren una jornada i mitja fent-lo servir sovint. Però cal estar previngut per si trobéssim que no podem recarregar les piles. Així, tenim coberts deu dies.
§  Bossa protectora per a la pluja per al GPS. Es poden comprar al Decathlon. Com que són botons mecànics funciona perfectament.


El Mòbil.
Necessari per emergències. A més, si tenim cobertura (moltes vegades no n’hi ha) podem tenir instal·lades eines: altímetre, bruixola, mapes, previsió del temps, etc.

Accessoris necessaris per al mòbil.
§  Carregador.
§  Funda pluja per al mòbil (Decathlon)
§  Funda per no haver d’estar treient constantment el mòbil si el fem servir de màquina de fotos. A l’Altaïr i altres llocs en venen unes de roba que van prou bé (Deuter o similars) i et permeten de dur-lo penjat en bandolera o agafat amb alguna corretja o mosquetó en els tirants de la motxilla.


La Fotografia.
El pes és molt important. Per tant, vaig decidir prescindir de la màquina i el carregador i fer servir el mòbil. No soc cap gran fotògraf i el meu mòbil té una bona càmera. Després, les fotos les retoco amb l’ordinador. Els bons fotògrafs no feu cas de la meva opinió i porteu la màquina i el carregador, però penseu sempre en el pes.


La Tenda.
Si podem estalviar-la millor, però haurem hagut d’assegurar que tenim lloc on dormir a cada final d’etapa. Si no hem pogut reservar haurem de dur una tenda. També podem decidir portar-la si no veiem clar d’acabar alguna etapa i que potser no arribarem al refugi o l’hostal. Si decidim que és necessari dur-la recomano porteu una tenda per a 2-3 (si aneu en parella, com nosaltres) que pesa 1.750 grams i és molt fàcil de muntar. Per exemple, la “VAUDE Power Lizard SUL 2-3P”. Teniu un vídeo a Youtube on us expliquen com muntar-la i les característiques principals (https://www.youtube.com/watch?v=SsNI-R-NdDs) La podeu comprar per internet o a qualsevol tenda que tinguin aquest material. Consulteu quants litres de pluja aguanta i preus, varien molt d’un lloc a un altre.


Menjar.
Hem d’iniciar l’etapa havent fet un bon esmorzar al refugi o l’hostal on haguem dormit, la qual cosa ens permetrà aguantar fins a l’hora de sopar, quan arribem al següent refugi i ens evitarà portar pes. Durant la jornada va bé dur algun plàtan (molt important, ens proporciona calci, sodi, potasi), poma, xocolata (molt important, ens dóna energia), fruits secs, un entrepà petit per dinar, i algunes barretes o gels energètics. Per després de dinar, quan ja portem més de mitja jornada i comencem a estar cansats és bo portar algun gel energètic compost de cafeïna i glucosa. Et dóna una dosi extra d’energia per fer més suportable el que queda d’etapa.


On Dormir.
Millor reservar amb antelació tots els refugis o hostals de final d’etapa. Serà més car però anirem més descansats. No haurem de dur pes de la tenda, ni del sac. També ens estalviarem dur pes de menjar, estris per cuinar, fogó, ets. doncs hi podrem esmorzar i sopar. Cal haver reservat abans de sortir si no volem tenir sorpreses desagradables i haver de dormir al ras o en la tenda, si la portem, perquè el refugi és ple. Especialment dificultosos són els caps de setmana.
En algunes zones no hi ha lloc on dormir a la mateixa ruta i cal fer un desviament d’uns quants kilòmetres fins algun poble (de vegades més de 15), borda o refugi lliure i l’endemà tornar-ho a fer per continuar l’etapa. També podeu fer vivac o plantar tenda, es clar. En casos d’alguns hostals a pobles fora de ruta es pot trucar perquè ens vinguin a buscar en un punt que la ruta creuï la carretera i tornar-nos l’endemà. De vegades ho fan els mateixos dels hostals o cases rurals i si no poden fer-ho ens donaran el tèlefon d’algun taxista que ho faci. Cal anar amb la llista dels telèfons dels llocs on hem de dormir i dels serveis de taxis. És bo trucar el dia abans d’arribar per recordar-los-hi.


Preparació dels peus.
Aguantarem el que els nostres peus aguantin, cal que ho tinguem clar. Uns peus amb ampolles us faran patir molt i molt. Per tant, cal mimar els peus, tractar-los amb molta cura i ells us ho agrairan i us ajudaran a assolir el repte.
Primer de tot, us he parlat dels mitjons i les botes com quelcom essencial per a conservar-los en bon estat. Ara us parlaré de la rutina diària. Cada dia, abans de posar-vos mitjos i botes cal que us empastifeu els peus, especialment les zones que més freguen amb les botes, d’algun compost que les protegeixi. En el meu cas cada dia me’ls empastifava amb una barra de vaselina. La Rosa, seguint els consells d’una persona que fa xtrem, portava un preparat que, a més de vaselina incorporava algunes substàncies florals. Un cop ben empastifats, ens posàvem els mitjons i les botes. En arribar a la fi de l’etapa, molt important posar els peus en remull en aigua el més freda possible durant un quart d’hora. Amb aquesta tècnica us haig de dir que no vàrem tenir cap problema, ni butllofes, ni pell enrogida.


Acabats els prolegòmens i consells preparatius, passo a explicar-vos com van anar les etapes.

GR-11. Consells previs per afrontar la Transpirinenca


Han estat sis mesos de preparació exhaustiva, una mica massa pensava, però ara que hem començat el viatge veig que no, que han estat necessaris. Anem equipats amb tot el que hem pensat que calia i, de moment, no notem que ens manqui res (més endavant veurem) i això tenint en compte que hem hagut de suportat sol, pluja i vent. Solament ens ha mancat el fred.
Vàrem tenir la sort de llegir experiències d’altra gent que ho havia fet abans, fins i tot algú va arribar a publicar un llibret de caire gairebé psico-espiritual, amb el títol “El cor de les muntanyes”. L’autor és en Toni Barnils, a l’editorial Tushita edicions. També va ser important i divertit llegir el blog ( https://almudenama.wordpress.com/tag/gr-11/) d’una noia que va començar el GR-11 com nosaltres, pel cap Higuer. L’ha fet en diferents trams, des de l’any 2012 i ha acabat el 2016. El primer tram, el d’Euskal Herria, el va fer sense preveure gens el que necessitaria i, com a conseqüència, inevitablement, li va pasar de tot. Aquest relat ens va ajudar molt, doncs disposàvem de molta informació sobre allò que no s’havia de fer, i allò que sí calia fer, què havia resultat imprescindible i que no. Impagable el relat. T’estimem, Almudena.També és molt important consultar internet, doncs hi ha un bon nombre de blogs i pàgines web. La més important de totes, sense dubte és la “Travesia Pirenaica” (https://travesiapirenaica.com/gr11/gr11.php). Fàcil de trobar, solament cal escriure a Google “GR11”. Té informació exhaustiva etapa per etapa, amb mapes, descripció detallada de cada etapa, gràfica de desnivells, fotografies... un plaer i un luxe.
També va ser impagable haver fet quinze dies d’entrenament a la Cerdanya, amb sortides organitzades tot tenint en compte els kilòmetres i desnivells als què ens hauríem de sotmetre. Importantíssim, ens ha posat en forma i les etapes, de moment, no ens han sorprès, ja estàvem preparats per fer-les.

GR-11. De Barcelona a Irún.


 Dia 1. (04/06/2018) De Barcelona cap a Irún, per iniciar la transpirinenca.
560 kms.




Descripció de l’etapa:

Sortim de Barcelona en tren (Alvia), amb seient reservat per anar fins a Irun. El tren surt de l’estació de Sants a les 07:30 i primer cal passar controls de seguretat (Policía, detectors), o sigui que cal matinar per ser-hi 30 minuts abans, ja que es fan cues i podriem perdre el tren. Són 6 hores fins a Donostia i si no haguéssim reservat seient podriem haver-les passat drets. Durant el vitge tenim com a veïnes de seient dues dones grans, neo-zelandeses, que venen a visitar el País Basc. Nosaltres vàrem visitar el seu país fa uns quants anys i intercanviem informacions.
En arribar a Donostia cal baixar del tren i agafar un rodalies fins a Irun. L’intercanvi significa haver d’esperar 45 minuts a l’estació. Aprofitem per menjar els entrepans que ens hem preparat a casa i la fruita. Plou amb ganes.
El rodalies és una mena de metro perquè Donostia i Irun estan pràcticament enganxades en una gran conurbació. Cap a les 15:30 som a Irun i anem a buscar l’hotel on passarem les dues primeres nits. Deixem les coses i anem a fer un volt per la ciutat. És una ciutat prou gran, molt nova o potser és que han enderrocat els edificis vells (?). Té una via principal que la creua d’esta a oest i on es troben totes les botigues de més prestigi, com a la majoria de ciutats. L’ambient és bo, però ens plou tota l’estona. Pugem cap a la part alta però els edificis no ens deixen veure el mar. Cap a les 20:00 decidim entrar a sopar a un bar-restaurant d’una zona propera al centre comercial (carrer Colon). Demanem amanida amb trossos de rap, bolets i mil herbes. Bona. Jo demano callos, bons, i la Rosa croquetes de pernil. Són molt grans, els anomenen “croquetones”, també molt bones. Sembla que es compleix la dita que al País Basc arreu es menja bé. Tota anant cap a l’hotel després de sopar explorem el camí que farem el segon dia, la segona part de l’etapa. Aquesta primera la hem dividit en dos perquè en total és de 32 kilòmetres i ens ha semblat que, per començar seria massa. Hem preferit començar tranquils, amb una mena de prèvia, com la contrarellotge d’inici que fan els ciclistes. Fem servir el GPS des de l’hotel i trobem la ruta que va seguint pels diferents carrers de la ciutat fins arribar als afores, a l’autopista. El GR la creua per dessota. Molt ben senyalitzada. Comencem a tenir la sensació de que aixó va de debò!
Per ser el primer dia, amb el trasllat, no ha anat malament. Plou i estem preocupats pel mal temps, perquè demà ja hem de fer la primera etapa. Consultem el temps per la tele: malament, anuncien pluges per demà i per tota la setmana, pluges fortes. Què hi farem!


Resum Itinerari
Tren Alvia Bcn Sants 7,30h – Irún 14,13h 6h 45’ amb canvi a Donosti a un de rodalies.
Dónde dormir
Hotel Alcazar, Avda Iparralde, 11 tel 943620900 -  943620490.
Alternatives per si de cas (de la Travesia Pirenaica):
En Irún os recomendamos la Pensión Gema (buen precio y muy cerca de la estación de tren y el GR11) y el Hotel ETH Irún (muy confortable, de construcción ecológica, cuenta con restaurante. Se encuentra junto a la frontera, al lado de la AP-8).

GR-11. De Cap Higuer (Hondarribia) fins al centre d’Irun.

Dia 2 (5/6/2018).Primera etapa del GR-11, primera part.
10 Kms.





Descripció de l’etapa

Matinem per anar-nos acostumant a sortir d’hora i així tenir més hores de sol i més temps per fer les etapes. Esmorzem a l’hotel a les 07:45 i a les 08:45 anem a la parada de l’autobús E-25, que ens durà fins al final de la platja d’Hondarribia. Com que plou ja d’inici, anem amb la capelina i pantalons d’aigua, ben preparats. Quan arribem al final de la platja hem de continuar caminant 2 kilòmetres fins trobar l’inici, el cap Higuer.
De les parets dels penyassegats que arriben fins a la platja surten cascades enormes d’aigua, com si fossin mànegueses gegants. Caminem sota un diluvi de proporcions considerables. Totes les parets d’arreu de les muntanyes, els carrers, són autèntics torrents i manantials. Ha caigut tanta aigua els darrers mesos que la terra és incapaç d’absorvir-ne més. Prop del cap ens aturem a una mena de xiringuito-bar per fer una pausa i descansar del que està caient. No podem fer gaires fotos perquè no para de ploure i se’ns mullen els mòbils.
Un cop al cap Higuer comencem la ruta cap a Irún, tot seguint el track que tinc carregat al GPS. Perfecte, en arribar a Hondarribia el track ens porta a través dels carrers més macos de la ciutat i podem gaudir i apreciar les cases monumentals, el castell, esglésies, portes, muralles i tot el centre històric i comercial. Hondarribia és una petita ciutat, preciosa, on han conservat l’arquitectura tradicional fins i tot a les noves construccions, excepció feta, es clar, dels horribles edificis d’apartaments al costat de la platja, prop del cap Higuer, lletjos a matar, com a totes les localitats constaneres, horripilants, alts, amples, d’estil “funcional” on s’incabeixen multitud de turistes i visitants de caps de setmana i vacances. Excepció feta però, d’aquest pegot “playero” benidormià, la ciutat és preciosa, els colors de les cases meravellosament combinats.





Hi ha multitud de balcons amb domassos reivindicatius demanant l’apropament dels presos a Euskadi. Massa anys d’humiliació i venjança per part del Gobierno de España, fent desplaçar els familiars els caps de setmana fins a més de mil kilòmetres dels seus llocs de residència per poder-los visitar. Després, es clar, compteu la tornada. També hem pogut veure alguna estelada. Fan allò que a Catalunya no vàrem fer per ells anys enrere. En resum, Hondarribia és un lloc que val la pena visitar.
Continuem caminant fins que sortim d’Hondarríbia i arribem a Irun. Comparant ambdues, Irun és impersonal, activa, viva, però sense personalitat. Una ciutat moderna com la majoria de les que es troben arreu. Arribem al migdia i anem a dinar, tot aprofitant que encara som en zona urbana. Entrem a un bar-restaurant proper al lloc on vàrem sopar ahir, el Virginia, amb menú del dia. És prou bo i la Rosa descobreix que en el menú del dia hi ha xipirons, plat que volia tastar si o si. Fantàstic. Després de dinar fem una pssaejada fins al Pont de Santiago, pas que condueix a França, a la ciutat d’Hendaia, també és on desemboca el riu Bidasoa. Ara que hi penso, fa estona que no plou, gairebé des de les 12 del migdia. Quin descans!
Tornem cap al centre d’Irun i anem a un supermercat a comprar coses per sopar a l’hotel i per preparar el dinar de demà, quan ja estiguem en ruta pel mig de la muntanya. Ens preparem entrepans, fruita (platans) i xocolata amb ametlles. Les noies del super, una bona colla, s’estan fent una foto vestides per a la festa de San Marcial, patró d’Irun que celebren el 30 de juny. Es veu que són festes grosses i l’acte més important és una representació d’una batalla que van guanyar als francesos en el segle XVI. Li diuen “El Alarde de San Marcial”. Es vesteixen amb boines roges, jaquetes negres i camises blanques.
Arribem a l’hotel i preparem la motxilla per a l’endemà. Esperem que no plogui o, com a mínim que plogui poc. Avui ha estat un autèntic diluvi.


Resum Itinerari:
S’arriba a Hondarribia (al Passeig Ramón Iribarren, Lurgorri)des del carrer Fermín Calbetón d’Irún, en autobús urbà “ekialdebus”, línia E25. També línea E22? Carretera que puja al far. A la dreta castell de S. Telmo. Després del castell es deixa la carretera i es segueix el GR 121. Arribem al cap i al far Higuer.
* Hondarrabia: Paseig Ramón Iribarren direcció oest
*Platja Hondartza a l’esquerra .2Km. Port esportiu i a la dreta, desembocadura del Bidasoa  i badia Txingudi.
*Carrer S.Pedro: barri dels pescadors. Tirem cap avall fins Pl. San Cristóbal. C/ Javier Ugarte i dreta C/Santiago de Compostela.
*Casc històric. Plaza Guipúzcoa 4,1 kms
*Puerta de Santa María . C N-638 a costat d l’aeroport i Gi 2134
*Plaza Zubi Muxu 6,7 kms cap el Sud, ja tocant a irún. C. Fuenterrabia i passar per sobre de les vies del tren. Ps. Colón
*Plaza de S. Juan 8,2 Km.  Ajuntament Irún. C/ Alzukaitz .Abans de creuar el riu altxuko carril bici amb les marques. Es passa per sota de la AP8

Esta etapa prólogo -urbana- carece de señalización, las marcas comienzan al final de Irún. A partir de entonces la señalización será excelente.
Erdiko Punta (0 kms). Regresamos de nuevo a Hondarribia por el itinerario descrito. Proponemos atravesar el casco histórico en lugar de seguir el paseo junto a la bahía que se suele indicar en la mayoría de publicaciones. Este recorrido por el centro no es más largo y merece la pena. Así pues, de vuelta en Hondarribia, continuaremos dejando a la izquierda la...
playa de Hondartza (2kms) (fuentes) y el puerto deportivo hasta toparnos con la desembocadura del río Bidasoa. Giramos a la derecha (S) y seguimos junto a la bahía de Txingudi, dejando a la derecha una zona deportiva (campos de fútbol y pistas de atletismo), hasta llegar al inicio del paseo Butrón. Nos dirigimos al barrio de pescadores en busca de las casas típicas de la...
calle San Pedro (3,5 kms), la cuarta calle paralela al paseo Butrón. La seguimos hasta el final, hasta llegar a una rotonda (Plaza San Kristobal). Seguiremos de frente a la derecha por la segunda salida, calle Javier Ugarte, y más adelante giramos a la derecha -cuesta arriba- por la calle Santiago de Compostela. Continuamos la ruta turística atravesando la...
Plaza Guipúzcoa (4,1 kms), luego la calle Harategi y después a la izquierda por la calle San Nicolás hasta llegar a la Plaza de Armas (parador turístico). Desde aquí bajar por la calle Mayor y salir del casco histórico por la...
Puerta de Santa María (4,5 kms). Para continuar hacia Irún, giramos a la derecha al cruzar la puerta y seguimos por la calle Minasoreta hasta una gran rotonda junto a un supermercado Eroski. Salir de la rotonda por la salida sur, carretera GI-3440, y abandonarla inmediatamente para continuar por la calle Santa Engracia que seguiremos hasta dar con la carretera N-638, junto al aeropuerto. La seguimos dirección sur hasta justo después de pasar un puente sobre un río (canal Amuteko), donde la abandonamos para seguir a la izquierda-recto por la GI-2134 que nos deja en Irún.
Plaza Zubi Muxu (6,7 kms) , una gran rotonda con una fuente en el centro. Seguiremos de frente por la calle Fuenterrabia, pasamos un puente por encima de las vías del tren y seguimos por el paseo Colón hasta encontrar al final de la calle a la derecha la...
plaza de San Juan (8,2 kms), donde se levanta el ayuntamiento de Irún. Bajar a la izquierda por la calle de San Marcial y, a continuación, seguir por la calle Pellegrin de Uranzu hasta encontrar la regata de Estebenea. Justo después de cruzar la regata, girar a la derecha y caminar junto a ella durante unos 100 metros hasta ver a la izquierda una rotonda con una palmera en el centro. Dirigirse a ella y seguir de frente por la calle Alzukaitz, pasar otra rotonda y seguir en la misma dirección hasta encontrar un pequeño regato -no cruzarlo-, justo antes a la derecha sale un paseo y un carril bici donde encontraremos las primeras marcas del sendero GR11.
Final del tramo urbano (9,2 kms)

Donde dormir.
Hotel Alcazar, Avda Iparralde, 11 tel 943620900 -  943620490.
Alternatives per si de cas:
En Irúnos recomendamos la Pensión Gema (buen precio y muy cerca de la estación de tren y el GR11) y el Hotel ETH Irún (muy comfortable, de construcción ecológica, cuenta con restaurante. Se encuentra junto a la frontera, al lado de la AP-8).
Transporte:
Se puede llegar a Hondarribia en autobús urbano desde Irún (líneas E22 y E25) y San Sebastián (E20 y E23). Desde San Sebastián la E20 nos acerca bastante al cabo de Higuer, sin embargo, la mejor opción será coger la línea E24 o E26 y realizar un transbordo en la parada Colón 42-43 (Irún), para después tomar la E25 dirección Lurgorri.
Hondarribia e Irún:
Autobuses urbanos desde San Sebastian:
ekialdebus.net
Para llegar en autobus desde cualquier parte:
www.donostiasansebastian.com/autobuses
Para llegar en tren consultar trayectos y horarios en:
RenfeRenfe cercaníaseuskotren o SNCF (desde Francia).